Les paràboles del discerniment.

Homilia. Diumenge XVII de durant l’any

Jesús ens brinda avui la paràbola del tresor. El tresor té alguna cosa de misteri i d’aventura: sovint amagat, s’ha de buscar. El llibre del Siràcida diu: “Un amic fidel és un refugi segur: qui el troba, ha trobat un tresor. Un amic fidel no es compra a cap preu,és inestimable el seu valor. Un amic fidel és un elixir de vida que el Senyor farà trobar als seus fidels. Qui venera el Senyor orienta bé la seva amistat, perquè, tal com és ell, és el seu amic” (Sir 6, 14-17). L’amistat, aquest afecte pur i desinteressat! Deia Aristòtil que si els ciutadans practiquessin entre ells l’amistat no tindrien necessitat de la justícia. Avui a través de les noves xarxes socials hi ha gent que diu que té molts amics, però cal no confondre amics amb coneguts perquè la veritable amistat s’ha de cultivar. I els veritables amics s’han de discernir. Jesús al Sant Sopar va dir als apòstols, “a vosaltres us he dit amics” els ho va dir sabent que la majoria d’ells no estarien a l’alçada de les circumstàncies a l’hora decisiva.
La perla fina és el símbol de la doctrina. Per això Jesús va dir que no havíem de donar perles (doctrina) a aquells que no la poguessin entendre. Us confesso que de vegades tinc aquesta sensació, allò que estic dient, allò que m’entusiasma, allò que crec que val la pena, aquella persona com ho rebrà? No hi haurà una desproporció entre el que dic i en com ho rep aquell? Per això també hem de saber discernir, què diem, a qui ho diem i en quin moment ho diem.
Ens pot sorprendre la següent paràbola. Jesús diu que el Regne del cel s’assembla a aquelles grans xarxes tirades a l’aigua que arrepleguen de tot, bo i dolent. Però al cel no és bo tothom? És que el Regne del cel, aquí en paraules de Jesús no és encara el cel, és l’Església. I en l’Església tots hi cabem, bons i menys bons. Ací no posem un rètol com en els bars “reservat el dret d’admissió”. En principi tothom hi té cabuda. Tornem al començament, les xarxes d’avui, les noves xarxes socials arrepleguen de tot, bo i dolent. Cal discernir ja des d’ara.
Encara Jesús hi afegeix una altra paràbola. La del cap de casa que treu del seu cofre joies modernes i antigues. Hi ha persones que només farien coses noves i que no els importa res el passat, són ambicioses i, en el fons, desagraïdes. N’hi ha d’altres que només parlen del passat i des d’ell, judiquen el present i el futur. Són nostàlgiques i paralitzen la marxa de qualsevol grup. Crear i conservar, aquesta ha de ser la nostra dinàmica. Demanem-li al Senyor d’assemblar-nos a aquest cap de casa savi de la paràbola que compartim el nou i el vell. Fem com Salomó (primer lectura) demanem-li al Senyor la gràcia de saber escoltar perquè puguem destriar el bé del mal.
Demà a la nostra comunitat de Sant Francesc d’Assís de Bufalà el bisbe beneirà dos veritables tresors: el nou rosetó i el nou orgue. Per què aquests dos elements tan magnífics? No estem en crisi? La nostra vida comunitària o si voleu més humilment el nostre aprendre a fer comunitat aparentment no necessita d’aquests elements. Però és que bellesa és gratuïtat i la via de la polidesa ens ajuda a fer camí cap a Déu. Així el rosetó de molts colors esdevé un signe de la seva presència i l’orgue, el rei dels instruments, ens ajuda a aixecar el nostre cor cap a ell. Veu i so. Festa dels ulls i de les oïdes. Aquests dos elements ja estaven previstos des del principi de la construcció, però com que són dos elements artesanals s’han entretingut més. Gaudim-ne!

Comentarios

Entradas populares de este blog

10 claves para comprender la Sagrada Familia de Barcelona

Cinco claves para comprender el arte catalán

Dijous Sant 2023