domingo, 3 de julio de 2011

Tots deixebles

Tots deixebles
Diumenge XIV de durant l’any.

Aquest text que avui proclamem és com el Magnificat de Jesús. Així com Maria va dir exultant: “la meva ànima magnifica el Senyor”, Jesús dirà “us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra”. És per tant una pregària de Jesús i una pregària de lloança al Pare. No li demana res, sinó que el lloa i l’enalteix i el lloa per una constatació que ha pogut fer durant la seva vida pública: que el seu missatge era més ben acollit per la gent del poble, la majoria sense formació ni cultura, que no pas pels experts en temes religiosos, però que tenien la saviesa d’haver viscut...

Jesús va passar molts anys treballant a Natzaret, convivint amb els seus, amb Josep i Maria, amb els parents... treballant amb les seves mans “com fas tu i com faig jo” diu el cant. Deu vegades més de vida quotidiana que de vida pública! Van ser els anys de viure allò que després s’expressarà en paràboles. Va ser aprendre les actituds de cada dia, les “virtuts d’estar per casa”, com deia el benvolgut mossèn Martí Amagat, recentment traspassat: el respecte a tots i, especialment, als més grans, la mirada atenta, la discreció, la tendresa, l’amor per les coses petites, el diàleg, l’escolta atenta de l’altre, el silenci personal, el silenci en família, el treball quotidià, la feina ben feta... Sí, Natzaret esdevé la veritable escola de Jesús. En aquests anys de vida oculta amb la família, amb els amics, es forjaren les benaurances i el manament nou de la caritat... La lectura de la profecia de Zacaries (que proclamem també el diumenge de Rams) parla d’un Messies Pacífic: bo i salvador, muntat humilment en un ase, en un pollí fill de somera, que bandejarà els carros de guerra i els arcs dels guerrers i Jesús dirà “benaurats els qui posen pau perquè ells posseiran la terra”.

Després, durant els tres anys de vida pública, a Jesús el seguien les multituds. Entre ells hi anava molta gent senzilla, també malalts, coixos, cecs...També els apòstols, també els savis i els entesos del seu temps el seguien d’un tros lluny. En quin llenguatge els devia parlar? Diuen que el secret de Jesús era que s’adreçava als petits perquè l’entenguessin els grans. Quan un ha viscut, les paraules sintonitzen amb els qui han viscut.

Com escriu el P. Agustí Borrell, biblista: “resulta sorprenent que Jesús s’alegri i fins i tot arribi a donar gràcies a Déu perquè l’escolten i l’entenen els senzills i els petits, mentre que el rebutgen els savis i els entesos. (...) Entendre i acceptar Jesús i el seu ensenyament no depèn tant de la capacitat intel•lectual ni dels coneixements filosòfics o teològics. A Jesús no se l’acull només amb la raó, sinó també amb el cor...“Benaurats els humils, perquè ells posseiran la terra” dirà Jesús, lloa a Déu, i lloarà també als qui són capaços de ser prou humils com per creure.

Si som prou pobres i humils, si obrim de bat a bat les portes del nostre interior al vent impetuós de l’Esperit Sant ell ens farà conquerir la mansuetud de cor i ens reconeixerà com a veritables deixebles seus. Tots som deixebles dirà la conferència episcopal d’Aparecida (Brasil).

“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar”. Després d’un curs molt intens per a molts en aquest començament de juliol Jesús ens convida a reposar, a fer una aturada, a tornar-nos a centrar, a reconèixer que ell camina al costat nostre (aquesta és la imatge del jou suau, són dos a portar-lo!) Com ho farem? Hem de cercar aquells espais i aquells temps de silenci, d’inactivitat aparent, de lectura reposada, de vida de família, per aprendre la pregària de lloança.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.