Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge XXIX de durant l'any   Ahir a Barcelona hi va haver la trobada de voluntaris de Càritas de Catalunya. Va ser una trobada molt nombrosa, joiosa i participada. Tenia com a lema “Portadors d’Esperança” i realment és esperançador comprovar que quan més creix la necessitat més creix també la solidaritat. El convidat d’honor i ponent era el Cardenal-Arquebisbe de Tegucigalpa (Hondures) Òscar Madariaga, president de Càritas internacional. És un home franc i cordial, considerat per a molts com a papable. A l’eucaristia, celebrada a la Sagrada Família –plena de gom a gom, com poques vegades- comentant l’evangeli d’avui, el Cardenal va contraposar el servei a l’ambició de poder. Aquells dos germans Zebedeus li demanen a Jesús que els concedeixi un favor abans que li demanin: li demanen poder. Com que eren anomenats “fills del tro”, devien ser més impetuosos que els altres i es van avançar, però en el fons tots els apòstols demanaven poder. I Jesús els dóna la lliçó del servei:...

Diumenge XXVIII de durant l’any Aquest home de la paràbola que es vol fer deixeble de Jesús es pensava que la vida eterna es posseïa, com una riquesa més i per això li pregunta al Mestre: “Què haig de fer per posseir la vida eterna?” No havia entès –malgrat complir els manaments- que per tenir un tresor en el cel –la vida eterna- paradoxalment, calia buidar-se del tot. I què és la nostra vida, sinó un buidament, la pobresa d’anar-nos donant progressivament? Com deia la cançó: “i l’hivern em despullarà/de neu em cobrirà/neu que es fondrà poc a poc...” Vam néixer nus i nus tornarem a la terra. No n’hi ha prou amb complir els manaments: cal donar-se tot i del tot. “Fa més feliç donar que rebre”, escrivia Sant Pau tot citant una paraula de Jesús que no es troba a l’evangeli. Desposseir-nos de les coses i de les persones, no tenir el cor aferrat a res, això és el que ens fa més feliços. D’altra banda és el més savi. En la primera lectura se’ns ha parlat d’un rei idealitzat (Salomó) q...

Diumenge XXVII de durant l'any Després d’escoltar aquest evangeli, és inevitable que molts pensem en les parelles que s’han trencat, amb totes les conseqüències negatives que se’n deriven, sobretot quan hi ha fills petits. I més en aquest temps que s’uneix la crisi familiar a la crisi econòmica. Quantes situacions dramàtiques! Hi ha parelles que es veuen obligades a conviure sota el mateix sostre, havent deixat d’estimar-se, purament perquè estan lligades per qüestions econòmiques. Quantes vegades els avis fan un gran paper de suport moral i econòmic, suplint l’educació que aquell matrimoni trencat no pot donar. El matrimoni no es pot basar en un simple enamorament, perquè pot ser una il·lusió. El matrimoni ha de fonamentar-se en l’amistat veritable. Perquè l’amistat ens fa iguals, en ella no hi ha jerarquies. I tots tenim experiència que l’amistat, si és debò, mai no es trenca. L’amistat fa que siguem una sola cosa, que anem tenint una mateixa voluntat i una sola llibert...