domingo, 14 de octubre de 2012

Encara et falta una cosa

Diumenge XXVIII de durant l’any

Aquest home de la paràbola que es vol fer deixeble de Jesús es pensava que la vida eterna es posseïa, com una riquesa més i per això li pregunta al Mestre: “Què haig de fer per posseir la vida eterna?” No havia entès –malgrat complir els manaments- que per tenir un tresor en el cel –la vida eterna- paradoxalment, calia buidar-se del tot. I què és la nostra vida, sinó un buidament, la pobresa d’anar-nos donant progressivament? Com deia la cançó: “i l’hivern em despullarà/de neu em cobrirà/neu que es fondrà poc a poc...” Vam néixer nus i nus tornarem a la terra. No n’hi ha prou amb complir els manaments: cal donar-se tot i del tot. “Fa més feliç donar que rebre”, escrivia Sant Pau tot citant una paraula de Jesús que no es troba a l’evangeli. Desposseir-nos de les coses i de les persones, no tenir el cor aferrat a res, això és el que ens fa més feliços. D’altra banda és el més savi. En la primera lectura se’ns ha parlat d’un rei idealitzat (Salomó) que diu que s’estima més la saviesa que la salut i que la boniquesa, el diner i el poder. Però això ens ho hem de creure. I tenim el testimoni dels apòstols, dels màrtirs i dels sants que deixant-ho tot, ho van rebre tot, i malgrat les persecucions, aquesta donació va ser també inesperadament alegra. Per això cal que avui ressoni en el fons del nostre cor la paraula de Jesús: “Encara et falta una cosa”. Pregunta’t quina és aquesta cosa que et falta per viure ja des d’ara la riquesa i la saviesa del Regne.

Hem començat l’any de la fe.  Benet XVI a Porta fidei, parla de “l’alegria de creure i tornar a trobar l’entusiasme de comunicar la fe”. “L’alegria de l’amor, la resposta al drama del sofriment i del dolor, la força del perdó davant l’ofensa rebuda i la victòria de la vida davant del buit de l’amor, tot té el compliment en el misteri de la seva Encarnació, d’haver-se fet home, d’haver compartit amb nosaltres la debilitat humana per transformar-la amb el poder de la seva resurrecció”. I l’Encarnació és la clau de volta de la nostra fe. Quan Antoni Gaudí va cloure la cripta de la Sagrada Família hi va posar precisament l’Anunciació, l’Encarnació, el moment que “el Verb es fa carn i habita entre nosaltres”. Tot el Temple descansa en aquesta pedra.

Però com escriu el P. Bernabé Dalmau, nosaltres com els apòstols “passem del màxim entusiasme al cansament. Amb la particularitat que els entusiasmes solen ser efímers i els cansaments prolongats”.

El filòsof José Antonio Marina, parlant de l’alegria diu que un sinònim culte és letícia. Una paraula que ve de lat, ampli, obert. I per això “alegria és obertura d’ànim per deixar entrar l’objecte estimat”. El contrari d’aquesta expansió de l’ànim és l’angoixa, l’estretor. En moments de dificultat i d’angoixa recordem la invitació que inicia el prefaci de la missa: “amunt els cors!” i renovem amb entusiasme la nostra fe.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.