Portes obertes

Diumenge II de Pasqua

Avui és diumenge segon de Pasqua anomenat popularment diumenge de Pasqüetes i també per voluntat del beat Joan Pau II, diumenge de la Divina Misericòrdia, és a dir el de l’amor generós, l’amor d’aquell que és capaç de compadir-se i que ens ajuda a fer nostres els sofriments dels altres: “una invitació perenne a afrontar les dificultats i les proves amb confiança en la benvolença divina”, deia Joan Pau II en memòria de la seva compatriota, aquella jove pagesa pobra Helena Kowalska que tot ballant en una festa havia sentit la crida de Jesús i havia decidit consagrar-li la vida i avui és Santa Faustina Kowalska.

Diu Joan l’evangelista que els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por als dirigents dels jueus. Aquells deixebles que havien abandonat el mestre en l’hora decisiva, ara tímidament havien tornat a reunir-se, segurament plens de remordiments. I de sobte torna a  irrompre enmig d’ells el Mestre, l’Amic, l’Estimat.... Per aquells homes porucs el retrobament inesperat amb Jesús ressuscitat és font d’alegria, és una experiència extraordinària de perdó, de reconciliació i de pau. Se senten reconciliats amb l’Amic a qui havien abandonat o fins i tot havien negat com en el cas de Pere. I Jesús els dóna el seu Esperit de perdó i els envia en missió, una missió audaç de reconciliació.

En la trobada d’aquell diumenge hi falta Tomàs, el Bessó. Tomàs no creu en el testimoni de la comunitat reunida quan li diu: “hem vist el Senyor”.  Tomàs dubta. Dubtar és natural, dubtem perquè som éssers racionals; el dubte purifica, però no podem instal·lar-nos en el dubte. Tomàs vol veure per creure, no entén que el que cal és just a l’inrevés, el que cal és creure per veure. En una civilització on sembla que allò que no es pot mesurar senzillament no existeixi, nosaltres apostem per a tots aquells béns que no es poden mesurar: la fe, el perdó, la pau, l’amor i el goig.

Nosaltres també ens reunim cada diumenge, i de vegades venim a l’església plens de por, de remordiments i de dubtes. Però Jesús Ressuscitat es fa present enmig nostre, i a dins nostre. I ens retorna la pau i el goig, la força per estimar. Però per això cal un acte de fe. I així l’eucaristia esdevé aquell pa admirable capaç de refer-nos. M’ho deia un pare de família fa ben poc: “quan surto de l’església em sento ple.”

Després de la trobada amb Jesús els apòstols obraven coses admirables, i la comunitat anava creixent.  Fins pels carrers la gent treia els malalts i els deixava allà amb lliteres perquè quan Pere arribava, almenys la seva ombra –quina imatge tan poètica!- en toqués algun. Aquest passatge em fa pensar en les multituds que ara ha començat a  atreure el Papa Francesc, successor de Pere. Hi descobreixen un nou estil. Tots som testimonis dels seus gests: quina espontaneïtat en baixar del cotxe per atansar-se a acaronar un tetraplègic, o per saludar uns vells amics vinguts de lluny!

Ésser cristià no és un camí planer. Els mateixos apòstols sofririen deportació i martiri. Però fins de la deportació sorgeix un llibre extraordinari, el darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi. El llibre de la consolació adreçat a les comunitats perseguides. Com en el ciri pasqual que ens il·lumina Jesús es presenta com l’alfa i l’omega, el principi i la fi de la història. I ens diu: “no tinguis por (...) sóc el que viu”.  En els moments socials i polítics que travessem el pitjor que ens pot passar és que caiguem en el desànim, en la indiferència o en l’apatia. Tot el contrari hem d’obrir portes i finestres per orejar les nostres comunitats, hem de sortir en missió, amb entusiasme i audàcia com ho feren els apòstols, perquè sabien que Jesús Ressuscitat era la força que els unia.