sábado, 15 de marzo de 2014

El sentit amagat del dolor


Diumenge II de Quaresma A

Al prefaci d’aquest diumenge diem una expressió molt veritable però que ens costa una mica: “la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció”. Això és el que meditem durant tota la Quaresma, camí lluminós cap a la Pasqua.

Som persones limitades i sofrim. El dolor sovint té el seu sentit, començant pel dolor físic... El doctor Jordi Gol, metge i humanista, deia que el dolor és com un despertador que ens avisa quan alguna cosa no funciona bé en el nostre organisme. Avui alguns científics estan dient que les mateixes malalties són programes biològics de supervivència per adaptar-se a situacions d’impacte emocional, fruit dels conflictes que afecten a tot ésser viu. Certament  no s’ha de buscar ni el dolor ni la malaltia, però quan venen hem d’entendre el seu llenguatge: tot això és per alguna cosa.

I en el cas del sofriment moral deia bellament el bisbe Joan Carrera en una homilia: “tota la foscor de la vida humana, tots els gemecs que ens provoca el mal del món, tot el dolor de tota la humanitat, el misteri del mal que ens interpel·la i ens fa patir... tot això són signes d’un gran part, el part del cel nou i de la terra nova de Jesús ressuscitat.” Per això Quaresma és temps de contemplar la creu i de deixar que la creu de Jesús il·lumini les nostres creus quotidianes, els nostres patiments i també els de les persones estimades. L’apòstol li ha donat un consell ben pràctic a Timoteu: “Tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna”. Senyor, doneu-nos aquesta fortalesa!

El rostre de Jesús. El rostre és el que identifica la persona. A la façana de la Passió de la Sagrada Família hi ha una representació de la Verònica amb un mantell on hi ha buidat el rostre de Jesús. Però ella no té rostre, per subratllar que l’important és el rostre que està  mostrant. El rostre de Jesús en aquella muntanya alta, lloc de la presència de Déu, es torna resplendent com el sol. A l’església oriental es veneren diverses icones del rostre de Jesús que s’anomenen “fetes sense mans”. En algunes coves que habitaren els monjos orientals hi ha el rostre de Crist, semblant al de la Verònica, però sense els senyals de la Passió.

Recordo una persona anciana a qui visitava. Tenia a la cara permanentment un rictus de dolor, però al cap d’una estona d’enraonar, quan recordava vivències positives, quan experimentava que encara valia la pena viure, somreia; la cara se li transformava, li brillava. Aquesta experiència l’he viscuda altres vegades. Que bo seria que fóssim capaços d’escoltar les persones fins que el rostre se’ls transfigurés. A la persona que prega de cor el rostre també se li transfigura, li brilla.

Pere col·loca en un mateix nivell a Jesús, a Moisès i a Elies. I per això vol fer tres cabanes. No s’ha adonat encara de la importància ni de la centralitat de Jesús  a qui la Llei (Moisès) i els profetes (Elies) anunciaven. I per això la veu del cel, la veu del Pare el ve a treure del seu error: “Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” i veuen a Jesús tot sol.

Avui Jesús és posat al costat de grans profetes o de grans líders religiosos o fins i tot dels grans revolucionaris, però per a nosaltres és molt més el centre lluminós de la nostra fe: tot és “per Ell, amb Ell i en Ell”.

Jesús vol també que nosaltres ens anem transformant, compartint la seva vida ressuscitada. La Quaresma és una ocasió privilegiada. Que aquesta eucaristia ens ajudi a transformar-nos en aquell que mengem i bevem.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.