Dones interlocutores 23/03/2014

Diumenge III de Quaresma

Després d’aquella pujada fatigosa des de la vall del Jordà, sota la calda implacable del sol de migdia i en l’època de més xardor a Palestina, Jesús té set i s’atura al pou de Jacob i allí es troba amb aquella samaritana. Com va reconèixer  aquella dona que Jesús era jueu? Potser pels flocs i les franges del vestit (el tal·lit o mantell de pregària dels samaritans solia ser blaus i els dels jueus blancs) potser per l’accent... Sigui com sigui els jueus es creien superior als samaritans. Qualsevol demanava feta de part d’un jueu a un samarità ni que fos demanar un vas d’aigua, implicava un descens de categoria, una renúncia a la dignitat nacional. A més, entretenir-se un home a parlar públicament amb una dona, era absolutament contrari als ensenyaments dels rabins, segons els quals un home no devia saludar ni la seva pròpia muller que trobés pel camí.  Però Jesús mai no fa diferències tractar amb tothom en peu d’igualtat i reconeix en aquella dona una veritable interlocutora. És bo de recordar-ho avui en el món mil continuen essent excloses, menystingudes quan no víctimes de maltractes i d’agressions físiques o verbals...

El diàleg prop del pou de Sicar que hem escoltat tantes vegades és bonic, és profund i és progressiu. Aquella samaritana va reconeixent progressivament en Jesús un profeta i, finalment, el Fill de Déu.  Jesús és un veritable pedagog. Les plantes no creixen perquè se’ls estirin les branques, creixen per dinamisme interior. Per això calen temps i espais. I Jesús dedica temps a aquella dona, sense haver begut encara ni una gota d’aigua.

La samaritana  li planteja a Jesús una qüestió religiosa: “els nostres pares adoraren Jesús en aquesta muntanya, però vosaltres els jueus dieu que el lloc on cal adorar-lo és a Jerusalem”. La samaritana no fa altra cosa que assenyalar amb la mà el Garizim, la muntanya que es dreçava justament davant d’ells.  Ja aleshores hi havia murs al país de Jesús. Aquella muntanya havia esdevingut el veritable mur  d’enemistat que separava els jueus dels samaritans. El fet d’aixecar un temple i la celebració del culte en tot altre lloc que no fos Jerusalem i en el mont Morià era per als jueus una sacrílega infracció de la Llei. Per contra el samaritans invocaven en favor de la seva muntanya el fet que hi havia tingut lloc el sacrifici frustrat d’Isaac i a més deien per tradició que tots els patriarques havien adorat Déu des dels seus cims (Cf. J.M. RIERA, La Bíblia, versió dels textos originals i comentari pels monjos de Montserrat, 1933)

Però Jesús li indica que la trobada amb Déu Pare no quedarà restringida a aquella Muntanya o a un Temple, sinó que els veritables adoradors podran adorar-lo “en esperit i en veritat”. Per això en el moment en que mor Jesús s’esquinça el vel del temple que tancava el Sancta Sanctorum de les seves pregàries exclusives.

Déu ha confiat a senzilles dones del poble els tres més grans secrets: l’Encarnació a Maria, la Messianitat de Jesús a la Samaritana, el fet de la Resurrecció a unes dones galilees. Qui varen ser els qui varen trair, negar o desertar de Jesús en la Passió? Homes dels més pròxims a Jesús però mai això no es diu de cap dona (Mn. Pere Surribas).

El Papa Francesc ha escrit que “encara és necessari ampliar els espais per a una presència femenina més incisiva en l’Església. Perquè el geni femení és necessari en totes les expressions de la vida social; per això, s’ha de garantir la presència de les dones (...) en els llocs on es prenen les decisions importants.” (JE, 103) I això no s’ha quedat només en paraules, fa un temps va incloure una jove consultora entre experts designats per reformar l’estructura econòmica i organitzativa de la Santa Seu i n’acaba de donar ara un exemple concret nomenant a una dona que fou víctima d’abusos per part d’un sacerdot quan era nena en la comissió per combatre la pedofília a l’Església Catòlica

 En el missatge final del Sínode de 2012 per a la nova evangelització llegim:  “Com Jesús en el pou de Sicar, també l’Església sent el deure d’asseure’s al costat dels homes i dones del nostre temps, per fer present el Senyor en les seves vides, de manera que puguin trobar-lo, perquè només el seu Esperit és l’aigua que dona la vida veritable i eterna.”

“Si coneguessis el do de Déu” diu Jesús a la Samaritana. “Si coneguessis el do de Déu” ens diu avui a cadascun de nosaltres. I nosaltres que no l’acabem de conèixer ni de reconèixer li supliquem amb el salmista “Senyor el nostre cor té set de vos, deu-nos l’aigua de la vida”.

Comentarios

Entradas populares de este blog

10 claves para comprender la Sagrada Familia de Barcelona

El calze i l'arpa

Cinco claves para comprender el arte catalán