sábado, 1 de marzo de 2014

Els miracles continuen


Homilia diumenge VIII de durant l’any (2/03/2014)

Considerate lilia agri” -mireu com creixen els lliris del prat- paraules de Jesús a l’evangeli d’avui. Paraules que el recordat bisbe Joan Carrera va voler posar com a lema en el seu escut episcopal. Paraules que parlen d’espiritualitat franciscana. Paraules que indiquen que hem de contemplar la naturalesa; Antoni Gaudí deia que era el Llibre d’on copien tots els altres llibres. Paraules que conviden a tenir fe en la Providència. Les dues coses van unides. Cal educar-nos per la contemplació, la mirada serena i profunda que ens ajuda a veure el rerefons de la realitat. en definitiva la mirada de la fe. I d’altra banda aquella confiança d’aquell que sap que, en darrer terme, tot depèn de Déu. Aquesta setmana he viscut un miracle de la Providència. Els meus amics porten quaranta anys feliçment casats però no tenen fills. Potser per això mateix s’han dedicat més als altres. Ell ja fa molt temps que fa de voluntari a Can Banús, una residència per a malalts de llarga durada a Badalona. Va ser fundada pel Pare Josep Costa, franciscà, amb una comunitat de seglars compromesos que des del principi s’han refiat de la Providència. Es tractava de donar sostre i caliu a persones que pateixen el SIDA i de proporcionar-los també eines per a la seva reinserció. Allí el meu amic i molts altres voluntaris hi han trobat una veritable comunitat d’acollida i d’esperança que els han omplert la vida.  A més cada dijous el meu amic participa de l’eucaristia que s’hi celebra amb els residents i els qui en tenen cura. Fa un temps ell i la seva esposa van rebre una casa en herència en una població propera a Montserrat i van decidir donar-la a la Fundació que porta Can Banús. Una casa que sembla badalonina perquè el pati és talment un badiu i no hi falta un micaquer. Una casa blanca per acollir dignament persones que ja són autònomes però que encara no tenen sostre. Un dels fruits que la llar ja ha donat és que ha estat rehabilitada per persones amb risc d’exclusió. Dijous passat vaig poder participar de la senzilla però viscuda eucaristia inaugural. Als ulls hi havia llàgrimes d’alegria. Vàrem pregar pels qui vindran i encara no coneixem: la Providència anirà portant-los. En sortir ens vàrem sentir enfortits en l’esperança.

“No us neguitegeu pensant en el dia de demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions.” Paraules plenes de saviesa divina i humana. La persona que viu pensant en el passat es torna nostàlgica. La que viu pensant en el futur ambiciosa insaciable. Hem de viure el present, cada instant del present com un regal, com un do.

La nostra vida és en mans de Déu. Ell no s’oblida de nosaltres. Com es llegeix en un rellotge de sol, “si no fos per Déu que se’n recorda, ni tu ni jo tindríem corda”. Déu és el sol de la nostra vida. El profeta Isaïes ens ho ha dit amb paraules bellíssimes: “creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu”. El profeta ens revela el rostre matern de Déu. I si així és Déu també ha de ser l’Església. A la meva parròquia hi ha una mare jove que ve sempre a missa amb el seu fillet a coll.  M’he fixat que quan a missa cantem el Sant, ella s’hi uneix no solament cantant, si no també bressant el seu infant, amb una tendresa entranyable. M’hi ha fet pensar l’article de mossèn Joan Guiteras a Catalunya Cristiana en el qual cita el cineasta Kiewloski . En una de les seves pel·lícules un infant pregunta a la seva mare: “Qui és Déu?”. La mare l’abraça i li pregunta: “què sents ara?” “Mare, t’estimo”, respon el nen. Doncs Déu és així, conclou  la mare.

En una entrevista al Papa penjada a youtube que porta per títol “Francisco a las claras”, el bisbe de Roma diu que l’Església és mare, però afegeix, gràficament, que no coneix cap “mare per correspondència.” I explica amb paraules i gestos, dues vegades, que una mare toca, besa, bressa el seu fill... Així ha de fer l’Església, conclou el Sant Pare. Que cadascú tregui les seves conseqüències.

 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.