Illes de misericòrdia

Corpus 2015

“Seguiu aquell home que duu una gerra d’aigua...”: és evident que aquella primera eucaristia es va celebrar en un context de persecució. Pensem quantes eucaristies avui en el món encara s’han de celebrar així:  en pisos, en locals, llocs amagats, amb molta simplicitat, amb molta sobrietat, perquè el context també és de persecució...

Quan Jesús diu “això és el meu Cos”, “això és la meva Sang”, és evident que darrera d’aquest “això” hi ha molt més que un bocí de pa, o d’un glop de vi: hi ha tota la vida, tota l’amistat, tots els ensenyaments que ell va impartir als seus apòstols en el decurs d’aquells anys de vida pública, sobre tot en el mandat de l’amor nou.

[Quan un membre del cos pateix, tot el cos pateix. Avui administrarem el sagrament de la unció dels malalts a uns germans i germanes nostres ancians malalts. Unim-nos a la seva oració, unim-nos a l’oració de l’Església, perquè tots nosaltres som també candidats a la malaltia. Aquest sagrament confereix el perdó i la fortalesa.]

La sala on Jesús va disposar de celebrar aquell darrer sopar era gran i estava arreglada amb estores i coixins. Malgrat la persecució, la bellesa.  Benet XVI parlava de la litúrgia ben celebrada i la vida dels sants, com allò que dóna més força al cristianisme en l’actual context. Com hem de conciliar aquestes dues realitats: un context difícil, sovint precari, i la bellesa que ha d’emmarcar tota acció important? L’eucaristia s’ha de celebrar en dignitat, però la seva màxima bellesa és la d’una comunitat reunida que s’estima amb un amor transcendent i transcendit, amb un amor de caritat. La bellesa de l’eucaristia és la d’unes comunitats que es reuneixen perquè, alimentades per la Paraula i el pa, volen donar la vida per amor. I avui, dia de Corpus aquesta bellesa no queda restringida als murs del temple si no que surt a l’aire lliure, pels carrers de la ciutat, a les perifèries existencials. “Davant de la globalització de la indiferència, la globalització de la solidaritat” és el missatge que reitera Francesc: “Com desitjo que els llocs on es manifesta l’Església, en particular les nostres parròquies i comunitats, arribin a ser illes de misericòrdia en enmig del mar de la indiferència!”. La globalització de la misericòrdia: “Caiguis on caiguis, hi serem”, aquest és el missatge que Càritas Diocesana de Barcelona ens transmet aquest Corpus Christi. “Caiguis on caiguis, hi serem” perquè el convenciment de Càritas és que tots pertanyem a la mateixa comunitat i els voluntaris i els professionals acompanyen les persones al llarg dels camins que han de recórrer des que els sobrevé la desesperança fins que tornen a confiar en si mateixes i veuen la llum de nou” (Salvador Busquets)

Ja sabeu que quan el bisbe Òscar Romero, avui beat, va ser assassinat quan estava celebrant la seva darrera missa. Les seves paraules –enregistrades- foren : “que aquest cos immolat i aquesta carn sacrificada pels homes ens alimenti també a donar el nostre cos i la nostra sang al sofriment i al dolor com Crist: no per si mateix sinó per donar justícia i  pau al nostre poble. Unim-nos doncs íntimament en la fe i l’esperança a aquest moment d’oració per donya Sarita [la intenció de la missa] i per nosaltres...” I en aquell moment va sonar el tret mortal.

Moltes vegades hem sentit cantar el “Panis Angelicus”, un dels cinc himnes escrits per Sant Tomàs d’Aquino per la festa del Corpus i musicat per César Frank. És interessant de conèixer la lletra en català: “El pa dels àngels/es muda en pa dels homes;/ el pa del cel/ acaba amb les figures d’abans./O cosa admirable/ s’alimenten del Senyor/ els pobres, els servents i els humils./Et preguem Déu u en tres/ que ací vinguis a nosaltres/ de la manera que et retem culte./ Pels teus camins/guia’ns cap on anhelem:/ a la llum on habites./ Amen.