Jaume Aymar i Ragolta

Homilia diumenge XXI de durant l’any 21/08/16 Antigament els palaus tenien una porta noble, gran i alterosa, per on entraven els notables. I una porta petita i estreta per on entrava el servei. Això passava a moltes cases i també a molts pisos que tenien (i tenen) una doble porta d’entrada: pels propietaris i pel servei. Recordo de petit, al meu col·legi que era així. Els professors, els pares, els alumnes entravem per una porta gran de doble batent. I hi havia una porta baixeta. Cada matí a les cinc sonava el timbre i per allí entraven les dones que anaven a fer la neteja abans de les classes. Vam trigar temps a saber-ho. D’infants no pensàvem que algú havia de fer aquestes feines bàsiques i imprescindible. De vegades, d’adults també ho oblidem... És una imatge ben clara que al banquet del Regne (sovint el Regne de Déu és comparat a un banquet) hi entrarem només per la porta de servei i ens hem d’afanyar a fer-ho. “Una Església que no serveix, no serveix per a res”. El Papa Fran...

Homilia Solemnitat Assumpta 2016 Un any més hem proclamat l’evangeli de la Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet que vivia a la muntanya. Una germaneta de la fraternitat de Foucauld a França, diu: “estic convençuda que Maria no va anar solament a ajudar a la seva cosina Elisabet. Hi va anar per celebrar i compartir que totes dues estaven en estat, que totes dues esperaven un fill, una nova vida.” Quina sana complicitat s’estableix entre dues dones que esperen. Un fill sempre canvia la vida dels seus pares, però en el cas de les mares de Joan el Baptista i de Jesús aquest canvi va ser decisiu.                                       E l P. Àngel Briñas, carmelita, superior de la Comunitat de Badalona escriu: “ningú millor que una mare és capaç de generar sentiments de gratitud. La tendresa dels seus gestos, la senzillesa del seu lliurament, el caire incondicional de la seva generositat...

Sonet en la pasqua de la germana Maria Àngels Grau Hoyos, dominica de la Presentació Barcelona, 13 d’agost de 2016 Mn. Jaume Aymar i Ragolta Adéu germana Maria Àngels Grau! Te’n vas d’aquest món en l’instant precís: el matí esplendent de Clara d’Assís el cos lassat mes l’esperit en pau. Amb el teu estil ferm i ensems suau ens has consolat amb un dolç somrís que els àngels et portin al paradís on rebis la corona que t’escau. Vas viure l’Església perseguida sabent que res no et podria separar de l’Amor que sempre et va emparar. Jesús, al Cel, t’ha rebut de seguida amb Marie Poussepin i els teus estimats per fer contents, el gran Àpat, plegats.

Atletisme cristià A la carta als cristians hebreus hem escoltat: “ sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que tenim proposada!” En el Nou Testament, especialment en les cartes de Sant Pau, hi ha diverses imatges que prenen com a referent la  figura de l’atleta. La celebració dels Jocs Olímpics de Río d’aquests dies és una nova ocasió per reflexionar a escala mundial en els valors de l’esport. Davant d’aquest fenomen que mobilitza milions de persones, més enllà de la dimensió d’espectacle mediàtic i de masses, cal aprendre a llegir amb mirada intel·ligent i creient el pregon simbolisme de les proves i competicions, els “jocs” –olímpics i paralímpics- que se’ns presenten aquestes setmanes. L’esport és un dels fenòmens humans més complexos i ambigus. Francesc Torralba explica aquesta ambigüitat dient que dins del si de l’esport hi ha aspectes tan obscurs com el narcisisme, la mercantilització, l’explotació, la trampa i la discriminació sexual o racial, però també hi...

Diumenge 7 d'agost de 2016 Un amic em deia “fixa’t que a la vida som masovers”. L’expressió em sembla exacta. Som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc del tot dels béns que tenim, d’una banda perquè hem nascut despullats i despullats morirem i de l’altra perquè tot bé material està gravat per una hipoteca social. Sant Joan Pau II a l’encíclica “La sol·licitud per les coses socials” escriu: “Cal recorda una vegada més aquell principi  peculiar de la doctrina cristiana: els béns d’aquest món estan originàriament destinats a tots. El dret a la propietat privada és vàlid i necessari, però no anul·la el valor d’aquest principi. En efecte sobre ella hi grava una hipoteca social (…) una funció social fundada i justificada sobre el principi del destí universal dels béns”. I aquesta pobresa no és solament personal, és també comunitària. Som un petit ramat. Una minoria cr...