domingo, 21 de agosto de 2016

Sàvia ultimitat

Homilia diumenge XXI de durant l’any 21/08/16

Antigament els palaus tenien una porta noble, gran i alterosa, per on entraven els notables. I una porta petita i estreta per on entrava el servei. Això passava a moltes cases i també a molts pisos que tenien (i tenen) una doble porta d’entrada: pels propietaris i pel servei. Recordo de petit, al meu col·legi que era així. Els professors, els pares, els alumnes entravem per una porta gran de doble batent. I hi havia una porta baixeta. Cada matí a les cinc sonava el timbre i per allí entraven les dones que anaven a fer la neteja abans de les classes. Vam trigar temps a saber-ho. D’infants no pensàvem que algú havia de fer aquestes feines bàsiques i imprescindible. De vegades, d’adults també ho oblidem... És una imatge ben clara que al banquet del Regne (sovint el Regne de Déu és comparat a un banquet) hi entrarem només per la porta de servei i ens hem d’afanyar a fer-ho. “Una Església que no serveix, no serveix per a res”. El Papa Francesc és portantveu d’aquesta Església servidora i desclericalitzada.
Que boniques i poètiques són les imatges d’Isaïes. Imatges universals que parlen d’afluència de pobles diversos. I el Senyor les ratifica en les seves paraules: “vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud”. En una societat tan multiètnica, quantes lliçons d’autenticitat rebem de persones nouvingudes! Són un estímul en la nostra vivència de la fe, sovint tèbia. Cada eucaristia té també aquesta dimensió universal...
Els últims seran els primers. Una aportació genuïna del cristianisme que ha passat fins i tot a la nostra parla habitual. És savi que tots ens fem últims: només així esdevindrem primers. Ara, hi ha un matís interessant en aquesta ultimitat. Tot cobra una nova perspectiva. Una parlamentària de la transició m’explicava que tenia dos fills, quan va quedar embarassada del tercer va pensar que se li acabaria la carrera política i va decidir avortar. Tenia ja hora reservada en una clínica a Londres. Però aquells dies tenia molta somnolència, i per no ser la riota dels seus companys i de l’opinió pública, va demanar d’anar-se’n a les darreres files del Congrés. D’allí, de l’últim banc ho veia tot amb una altra perspectiva. S’adonava de les negligències i desatencions de molts dels seus companys parlamentaris. I va pensar: “per això m’he de jugar la maternitat?”. Va anul·lar l’hora, va tirar endavant i se li va acabar la carrera política. Un canvi de perspectiva ens pot ajudar a prendre decisions. Fins i tot a canviar de vida.


No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.