lunes, 15 de agosto de 2016

Pasqua de Maria

Homilia Solemnitat Assumpta 2016
Un any més hem proclamat l’evangeli de la Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet que vivia a la muntanya. Una germaneta de la fraternitat de Foucauld a França, diu: “estic convençuda que Maria no va anar solament a ajudar a la seva cosina Elisabet. Hi va anar per celebrar i compartir que totes dues estaven en estat, que totes dues esperaven un fill, una nova vida.” Quina sana complicitat s’estableix entre dues dones que esperen. Un fill sempre canvia la vida dels seus pares, però en el cas de les mares de Joan el Baptista i de Jesús aquest canvi va ser decisiu.                                     El P. Àngel Briñas, carmelita, superior de la Comunitat de Badalona escriu: “ningú millor que una mare és capaç de generar sentiments de gratitud. La tendresa dels seus gestos, la senzillesa del seu lliurament, el caire incondicional de la seva generositat i el devessall de la sol·licitud envers els fills, són el llenguatge més eloqüent que no hi ha res més noble que l’amor d’una mare. És cert que, sovint els fills viuen aquest cúmul de delicadeses com una cosa natural, sense adonar-se del valor dels petits detalls que quotidianament els prodiga la mare.” Quantes persones veniu aquí a Santa Maria perquè penseu en les vostres mares. Les vostres mares que potser es van casar en aquest altar, les vostres mares que us van portar a batejar, les vostres mares que us van acompanyar en la primera comunió, les vostres mares, en fi a qui vau dir adéu emocionadament sota la volta d’aquesta nau!
En aquell context històric i cultural tan difícil per a la dona, Maria fou valenta, decidida i intrèpida. És evident que la Mare de Jesús no va tenir una vida planera va veure com el seu fill era una senyera combatuda, que va ser perseguit i que va morir clavat en una creu... per això la intuïció popular ha meditat llargament en els seus Dolors, com podem veure plàsticament a la Capella de la Congregació i també a la Capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró, recentment restaurada.
De fet el nostre poble és pregonament marià. La Mare de Déu ha entrat en la cultura popular gràcies a les advocacions, tan variades, dels santuaris que li són dedicats, a les dites i exclamacions que encara diuen les persones grans: “Mare de Déu”, “Verge Santa” o  “Àngel a Maria!”. Fa poc parlava amb un amic badaloní. Creient però no gaire practicant. Inquiet per formar-se i per viure la seva fe, una fe que ha anat deixant per manca de referents comunitaris. Quantes persones avui estan en una situació semblant. Han cregut, han practicat però ara tenen molts interrogants...
Em deia aquest amic que ell està convençut de la gran importància que té Maria en la Història de la Salvació. La seva afirmació em va sorprendre una mica perquè normalment les persones més racionals no solen donar gaire importància a la mare de Jesús. Ell sí. Ell creu que Maria és una dona forta, amb una fe treballada que va saber donar a Déu un sí total, irreversible i sense condicions. I aquell sí va ser indispensable per a la Salvació.
Avui contemplem Maria en el seu triomf, en la seva Pasqua, presidint aquest altar. Ens ho ha dit l’Apòstol: tots viuran gràcies a Crist. Maria és alçada com un estendard i un estendard és per ser alçat ben amunt. Maria és ben visible. La podem contemplar en la seva victòria pacífica amb les mans obertes: se la miren tantes dones que encara avui pateixen discriminació, maltractament, opressions de tota mena. Tantes dones discriminades, simplement, pel fet de ser-ho. Se la miren també aquelles que han superat les barreres, que han fet sentir la seva veu, que ocupen altres responsabilitats, que exerciten la seva professió, el seu art, amb enginy i creativitat. Se la miren aquelles que són esposes, mares i àvies abnegades i exemplars: moltes sou avui aquí.  Si el Cel és com una casa gran, i la Verge Maria és l’experta en portar la casa, el Cel no seria Cel sense la Verge Maria. Si Maria és beneïda entre totes les dones, totes les dones són beneïdes també en Maria.
Maria és també símbol i figura de l’Església. El Papa Francesc ha dit, profèticament, que l’Església és una immensa majoria de laics amb una petita minoria de preveres i diaques al seu servei. El bisbe de Roma parla d’una Església que és com una piràmide invertida, on el cim es troba per sota de la base. Per això els que tenen autoritat s’anomenen “ministres” i són els més petits de tots. La paraula ministre efectivament és de la mateixa rel que menor, que minoria... Els preveres, doncs, tenim també un exemple lluminós en Maria de com exercir el nostre ministeri... I també els qui ocupeu càrrecs de responsabilitat ciutadana. I tots en la nostra missió.
L’església catòlica és present des de fa mil·lennis a la ciutat de Badalona. Avui sense les parròquies, comunitats i moviments sense les congregacions religioses que hi treballen, especialment en escoles, sense els voluntaris cristians, sense les Càritas, sense l’atenció a malalts i a difunts, la ciutat es paralitzaria.
Badalona, propera a la gran urbs, però amb personalitat pròpia, amb una llarga trajectòria, té un paper important en la construcció de Catalunya. Algú ha dit que hauria d’esdevenir una ciutat experta en serveis comunitaris, serveis que atenen persones adultes i que desenvolupen programes que promouen activitats de socialització, participació i d'integració social i laboral. El cinquantenari d’ASPANIN, l’associació envers persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies és per a tots un legítim motiu d’orgull.
No podem oblidar que, com en la visió de l’Apocalipsi, hi ha un drac devorador. Els dels qui avantposen els seus interessos particulars al bé comú, els qui es deixen corrompre, els qui busquen per sobre de tot el poder. Davant del drac, la dona de l’Apocalipsi se’n va al desert, és a dir a la solitud i al silenci més pregons que són els qui permeten veure-hi clar.

Els geganters i tots els qui treballen per difondre la cultura popular, ajuden també a cohesionar el nostre teixit social. Enguany felicitem la colla de geganters per la passada i per tants anys de fidelitat a aquesta cita. Des de fa trenta anys fan ballar els gegants Anastasi i Maria als peus de Madona Santa Maria, Regina de la Ciutat. Que Ella ens beneeixi a tots, grans i petits, perquè siguem capaços de fer si no obres gegantines, sí petits gestos de fraternitat i concòrdia cada dia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.