Som masovers

Diumenge 7 d'agost de 2016

Un amic em deia “fixa’t que a la vida som masovers”. L’expressió em sembla exacta. Som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc del tot dels béns que tenim, d’una banda perquè hem nascut despullats i despullats morirem i de l’altra perquè tot bé material està gravat per una hipoteca social. Sant Joan Pau II a l’encíclica “La sol·licitud per les coses socials” escriu: “Cal recorda una vegada més aquell principi  peculiar de la doctrina cristiana: els béns d’aquest món estan originàriament destinats a tots. El dret a la propietat privada és vàlid i necessari, però no anul·la el valor d’aquest principi. En efecte sobre ella hi grava una hipoteca social (…) una funció social fundada i justificada sobre el principi del destí universal dels béns”.

I aquesta pobresa no és solament personal, és també comunitària. Som un petit ramat. Una minoria creativa, com deia Benet XVI. Afortunadament no vivim ja en un règim de cristiandat on per ser ciutadà calia ser batejat. Avui els cristians som conscients que vivim en una societat plural i que la nostra veu és una de moltes.

I no obstant la nostra pobresa, el Pare ens ha donat el Regne, el tresor més gran. El Regne, el projecte de nova societat, d’un nou model de relacions humanes. Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau. El que Jesús va confiar als seus deixebles. La civilització de l’amor.

Aquesta consciència que tenim un tresor és la que fonamenta el deseiximent dels béns materials: “Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina”... Som despresos? En una ocasió un senyor li va donar a Gaudí una almoina per a la Sagrada Família. Quan l’arquitecte la va agrair, aquest donant li va respondre: “o això per a mi no és cap sacrifici...” i ell li va respondre, “doncs ha de donar fins que li dolgui”.

De la consciència que “som masovers” es deriva la fe en la Providència. En un refetor recordo haver llegit aquesta frase inspirada en l’evangeli d’avui: “tu ens dones al temps degut l'aliment que ens pertoca”. Els monjos, les monges, molts cristians, els sants sentien la Providència, en tenim tants exemples en el decurs de la història... Avui potser l’hem oblidat una mica i ens refiem massa de la nostra iniciativa.

I de la consciència que “som masovers”  es deriva també la promptitud. Així com el criat espera obrir la porta puntualment a l’amo, molt més encara l’amic ha d’estar punt d’obrir les portes a l’Amic. Hem d’estar sempre a punt de fer el bé.

Acaben de començar els Jocs Olímpics de Río. Fem abstracció dels interessos creats i recordem quants valors que té l’esport: La constància, l’entrenament, la disciplina, el joc net... El professor Conrad Vilanou, filòsof, hi ha aprofundit en diversos estudis. El Papa Francesc en el missatge que va adreçar els atletes els va dir que cal mirar d’aconseguir com a premi no una medalla sinó quelcom més preciós la realització d’una civilització en la qual regni la solidaritat, fundada en el reconeixement que tots som membres d’una única família humana.