Atletisme cristià

Atletisme cristià

A la carta als cristians hebreus hem escoltat: “ sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que tenim proposada!” En el Nou Testament, especialment en les cartes de Sant Pau, hi ha diverses imatges que prenen com a referent la  figura de l’atleta. La celebració dels Jocs Olímpics de Río d’aquests dies és una nova ocasió per reflexionar a escala mundial en els valors de l’esport. Davant d’aquest fenomen que mobilitza milions de persones, més enllà de la dimensió d’espectacle mediàtic i de masses, cal aprendre a llegir amb mirada intel·ligent i creient el pregon simbolisme de les proves i competicions, els “jocs” –olímpics i paralímpics- que se’ns presenten aquestes setmanes. L’esport és un dels fenòmens humans més complexos i ambigus. Francesc Torralba explica aquesta ambigüitat dient que dins del si de l’esport hi ha aspectes tan obscurs com el narcisisme, la mercantilització, l’explotació, la trampa i la discriminació sexual o racial, però també hi ha noblesa, llum, donació, lluita, superació i entrega... Us recomano que si no ho heu fet veieu el vídeo “Yes I can” dels jocs paralímpics, és impressionant...

Jesús diu que ha vingut a portar foc a la terra. Recordem com els deixebles d’Emaús en escoltar-lo sentien que el seu cor s’abrusava dins d’ells... El foc a la Bíblia és un dels símbols immaterials de la presència activa de Déu. A la carta als hebreus s’arriba a l’afirmació que “Déu és foc”. Una frase atribuïda a Jesús que no es troba als evangelis, però que és probablement autèntica és: “qui s’acosta a mi, s’acosta al foc”. El foc de Déu tan inflama en goig d’estimar a qui l’estima com consumirà en tristesa el qui l’odiï. En un Sagrat Cor expressionista pintat per Francesca Güell , llegim: “El cor és una foguera, si crema en la veritat és llum, si en la mentida, s’abrasa i es consumeix en tenebres”. Sant Lluc identifica aquest foc amb l’Esperit Sant. Recordem aquelles flames que es posaren sobre Maria i els Apòstols la diada de Pentecosta. Tots nosaltres portem una flameta, encara que no veiem la pròpia...

Les divisions familiars que Jesús anuncia eren les que es van viure en la primera comunitat per causa seva.  Alguns creien, d’altres no, d’altres esdevenien perseguidors... Sant Lluc, quan escrivia aquestes línies, devia pensar en la persecució de Neró. En les persecucions una de les coses que més feia patir als màrtirs eren els esquinçaments dins la pròpia família (I. Gomà). I jo em pregunto: no són les pròpies desavinences familiars allò que avui més ens fa patir? Com va profetitzar Simeó als seus pares, Jesús seria una senyera combatuda. Així ho ha estat en el decurs de la història.  Així ho continua essent avui.  Anem a celebrar l’eucaristia, el sagrament de la unitat. Que ella enforteixi els nostres llaços. I ens ajudi a atansar els qui, per diversos motius, s’han allunyat de nosaltres.