Recuperar la nit

Estimats,

La primera lectura ens ha parlat d’una cosa tan humana com l’insomni de Job. Recordeu la història: Job hagué d’experimentar de la vora la profunda contradicció entre la teoria doctrinal i la realitat viscuda. Sense saber per què i tot mantenint-se tan innocent com abans, començà a rebre sotragades fins aleshores desconegudes per ell: la casa se li enfonsà, el bestiar li fou aniquilat, els fills, joves encara, moriren d’accident, i ell mateix es trobà sobtadament malalt de lepra i a més a més, humiliat per la seva pròpia muller que es reia de la seva paciència (Bentué): “A mi m’ha tocat per herència passar mesos en va, la paga que em donen són les nits en blanc. Així que em fico al llit ja penso: Quan serà de dia perquè em pugui llevar? I estic neguitós del vespre a la matinada.” Moltes persones pateixen d’insomni. Tots hem passat una mala nit, sense poder dormir, de vegades per una preocupació greu  o per un tema que no hem pogut resoldre. Alguns pateixen d’insomni crònic. Alguns que no poden dormir, resen, d’altres escolten la ràdio, n’és una prova fefaent la bona audiència que tenen programes nocturns com ara “La nit dels ignorants” presentat Xavier Solà, on els qui no saben plantegen preguntes i s’esperen respostes dels qui saben... És un programa que té més de trenta anys...   d’altres, en les nits en blanc llegeixen, d’altres fan memòria, d’altres arreglen coses... Els evangelis ens diuen que en alguna ocasió abans de prendre una decisió important Jesús es passà les nits pregant. El Senyor s’estimava la quietud nocturnal com una ocasió propícia... Els apòstols sovint s’adormien perquè eren pescadors que treballaven de nit. I per això eren mal vistos. Cadascú sap les hores que necessita per descansar i també hi ha teràpies eficaces per l’insomni. Però aquesta experiència tan humana ens convida a reflexionar.

Hi ha un himne de  la litúrgia de les hores que diu: “no convertim la nit en un cau de malifetes”. La nocturnitat és un agreujant dels delictes. Però la nit  també és bella. Cal recuperar-la... Fa ben pocs dies hem tingut una lluna excepcional. Sant Joan de la Creu trobava en la nit el símbol de la unió mística:  O noche que me guiaste/o noche amable más que la alborada... Immanuel Kant deia que el dia és bonic, però la nit és sublim.

L’anomenada jornada de Cafarnaüm,  ens diu que Jesús pregava quan encara era fosc, però en d’altres indrets diu que “es passà la nit pregant” (Lc 6, 12). I així després durant el dia es dedicava a fer el bé. Sanava, feia gestos alliberadors. Guareix personalment, té temps per la família que l’acull, la de Pere i Andreu. Té temps per guarir la sogra de Pere....  I després el Senyor guarirà  també els malalts que s’aglomeraven a la porta, però la sanació sempre és personal. Hi ha persones que s’aboquen als de fora de casa, amb els forans són atentes i afables, però descuren els qui tenen a prop, els de la seva pròpia família, o els tracten amb duresa... No són coherents. Jesús ofereix la ma a aquell que vol aixecar-se

Al salm hem cantat que el Senyor “conforta els cors desfets i embena les ferides./Té comptat el nombre dels estels,/els crida cadascú pel seu nom.” I ens podem preguntar què tenen a veure les ferides amb els estels... Molt. Perquè de la mateixa manera que Déu coneix cada una de les miríades d’estrelles també coneix cada un dels homes i dones, ens coneix i ens sana per mitjà de la seva Paraula i dels sagraments.  I així com el macrocosmos es reflecteix en el microcosmos la infinitud es fa present en cadascuna de les nostres ferides. Un dels passos decisius en la vocació de Francesc d’Assís, fou besar un leprós,

Tornem a Job. En l’obra Job el teòleg d’Antoni Bentué, un pensador que durant anys fou feligrès de la parròquia, hi ha un moment que diu: “Allò, però que hom cerca, és posar-se a pregar, és consistència en un món inconsistent,/ car el més important no és la salut,/ni el pa de cada dia/ ans que no hi hagi absurd i que Déu sigui/sentit ple de vida.” És el sentit que entrelluquem cada vegada que com ara celebrem l’eucaristia.