sábado, 17 de febrero de 2018

Intervenció en el 228 Sopar Hora Europea

Barcelona, 15 de febrer de 2018
Bona nit.
És un goig de trobar-nos avui al voltant d’aquestes taules tan bons amics. Per fer memòria agraïda de dos amics traspassats: Joan Viñas Bona, comunicador i mestre de comunicadors  i el seu fill Paco Viñas Rexach un comunicador català projectat al món. Dues generacions . En Joan va viure el segle XX hauria fet cent anys el passat  30 de gener. Joan Viñas era el gironí, el locutor, l’home de la ràdio i la televisió. Al costat de l’inefable senyor Dalmau, Emili Fàbregas Berenguer (Barcelona, 1897-1979) formaren una parella singular de pallassos sense maquillar: l’august era en Joan i el clown era el Dalmau. Ambdós van emprendre una campanya benèfica que va durar 27 anys i que va ser popularíssima. El “Queridos niños y niñas...” amb lletra de Jaume Ministral Masià i música del mestres Joaquim Serra i Rafael Ferrer, no era gaire transcendent, però era tan memorable que passats més de quaranta anys, els més grans la podríem cantar... Un tema que encaixa en el programa d’aquest vespre és com els mitjans de comunicació ajuden a fer desaparèixer la frontera entre la realitat i la ficció. En tenim un exemple en ells dos: Dalmau i Viñas parlaven sovint de la botiga de vetes i fils que tenia el Sr. Dalmau al carrer de Petritxol. La gent –per qui la ràdio té una autoritat insuperable- s’ho van creure i anaven al típic carrer preguntant on era la botiga del Sr. Dalmau fins que els veïns hagueren de posar una placa commemorativa.
En Joan explicava i narrava misses, esdeveniments esportius, desfilades... Aquelles anècdotes que havíem escoltat tantes vegades i sempre ens semblaven noves! Fou rapsoda (com recitava la vaca cega, de Joan Maragall!) esportista, d’aquelles persones que fan que passin coses... Però fou sobre tot el seglar en qui Alfred Rubio va confiar l’Àmbit Maria Corral, organitzador d’aquests sopars hora europea i que va dirigir durant gairebé vint anys de 1980 a 1999. Recordo  que en una ocasió em va dir: “l’Àmbit ha estat la plataforma en la qual us heu format molts de vosaltres, ara comprenc que heu de volar...”. Emergia la seva vocació primigènia, la de mestre. Al seu costat l’Anna Rexach Olivar, la companya de fatigues, la conversadora incansable, la mare de família, la senyora d’Els Ametllers de Calonge, la gran public relations que ens va deixar també, dolçament, el passat 18 d’octubre.
En Joan era un mestre de la paraula, de la locució, del relat, de la improvisació.... També va escriure alguns articles ocasionals... I fins i tot un llibre que us he portat. Es titula La radio por dentro i apropiadament forma part de l’enciclopèdia “Pulga”. M’ha fet pensar en un llibre de E.F. Schumacher y Margenet Nadal  que havia agrada molt el Paco i que portava per títol Lo pequeño es hermoso.
En Paco, nat a Barcelona el 1955, va ser un català universal: era enginyer industrial, expert en motivació en l’empresa. Durant uns anys prevere, va excel·lir en el món de la comunicació eclesial a Bogotà al CELAM i a Barcelona. Ell fou el primer director de Ràdio Estel i va posar en marxa el Centre Pastoral de Vídeo. Casat amb Fina Casas Bragulat, biòloga formada als Estats Units -que aquest vespre també ens honora amb la seva presència- va ser pare de dues filles. Ell fou també, al costat d’Alfred Rubio el qui en una tarda de conversa assossegada va dissenyar aquests sopars hora europea, unes trobades col·loqui amb un format original: es tractava de dialogar mentre se sopava, d’una manera distesa, sobre temes d’actualitat, aportant un punt de vista realista existencial i pacificador. La iniciativa es difongué per diversos indrets: Salamanca, Suïssa, Colòmbia. Xile...amb títols, temes i ponents diferents, però amb el mateix format. En Paco admirava son pare i va ser el seu biògraf: Joan Viñas, el goig de viure. En Joan i el Paco Viñas eren dos comunicadors que espontàniament vivien el sentit ètic de la comunicació.
Les figures d’en Joan i d’en Paco Viñas ens omplien tant que ens costa d’acceptar que no hi són: personalment els sento vius. Diuen que hi ha persones mortes en vida. D’altres que les sentim vives i properes malgrat que hagin mort. En Joan i en Paco, per a mi són d’aquestes. Molts de nosaltres els hem conegut i estimat. Potser compartiu aquests sentiments. Aquesta nit comptem amb la presència de l’Agustí Viñas, fill del Joan i germà del Paco, després a l’hora dels brindis ens dirà unes paraules. També hi ha els seus germans Lluís i Josep Lluís.
L’últim projecte del Paco era preparar un homenatge al seu pare que el 21 de gener de 2018 hauria fet cent anys. Havia pensat en els vostres noms, els dels convidats especials d’aquesta nit. Per això ens sentim hereus d’aquest merescut homenatge. Un aplaudiment per a ells dos.
La primera en intervenir serà Leticia Soberón Mainero, mexicana, que des de fa molts anys viu i treballa entre nosaltres. Ella és psicòloga, cofundadora del centre d’innovació per la intel·ligència col·laborativa. Penso Letícia que aquests sopars ja són d’intel·ligència col·laborativa avant la lettre...És tot un referent en el món de la comunicació eclesial: fou assessora del Pontifici Consell per a les Comunicacions Socials i actualment, per nomenament del Sant Pare, és membre de la secretaria de la comunicació  de la Santa Seu. Molt activa al portal Don’t know, que ajuda a prendre decisions mitjançant el testimoni d’experts.
L’Albert Sáez Casas –recordo amb molt d’afecte la seva mare, la Maria- és el director de l’Institut de Recerca Blanquerna de la Comunicació. Professor d’aquella Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals, Ha estat director adjunt del diari Avui des del 1998 fins al 2006, quan va passar a formar part de l’equip editorial d'El Periódico de Catalunya i nomenat secretari de Mitjans de Comunicació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, de la Generalitat de Catalunya. El 2008 va ser elegit president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Els seus articles d’opinió, ben treballats, ben contrastats, són molt llegits. Contertulià habitual en diverses tertúlies radiofòniques, va fer les seves primeres passes periodístiques a l’Àmbit Maria Corral.

Francesc Torralba Roselló, filòsof i teòleg, és el director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull. Va acabar la llicenciatura en filosofia en 1990 i va rebre el Premi Extraordinari de Llicenciatura al millor expedient acadèmic. Posteriorment va ampliar estudis a la Universitat de Copenhaguen on va estudiar llengua danesa per fer la seva tesi sobre el pensador Søren Kierkegaard. La va defensar el 1992 i gràcies a la qual va obtenir el Premi Extraordinari de Doctorat a la millor tesi de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Fa ben poc ha participat en un encontre al Pontifici Consell de la Cultura on ha parlat de les antropologies latents en les ideologies contemporànies. El seu pensament gira al voltant dels elements centrals de l’existència humana: la sofrença, el silenci, Déu, el dolor o el sentit de la vida, el transhumanisme... És un publicista molt llegit i valorat per la seva profunditat i alhora per la nitidesa i claredat dels seus plantejaments.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.