Pèrdues

Homilia diumenge XIII de durant l'any 1/07/18

A la nostra vida experimentem moltes vegades pèrdues. De  persones estimades, de salut, de feina. De vegades experimentem també la pèrdua de confiança... Cada pèrdua comporta un dol i cada dol s’ha de saber passar, elaborar, treballar... Viure com si el dol no existís, mirar cap a un altre costat, és enganyós i tard o d’hora porta les seves conseqüències...

L’evangeli d’avui ens presenta dos tipus de pèrdues. Aquella dona feia molts anys que tenia pèrdues de sang, era un dolor continuat. Jaire i la seva muller estaven a punt de perdre la seva filla era una pèrdua puntual, però molt dolorosa. Hi ha una cosa que no s’acaba d’entendre: com pot ser que quan li demanen a Jesús que vagi amb urgència a curar la noia del cap de la sinagoga, el Senyor s’entretingui pel camí amb aquella dona humil que tenia pèrdues de sang? La filla de Jaire, una nena de dotze anys estava a punt de morir, no corria més pressa el seu cas que el d’aquella dona que al capdavall, després de dotze anys de pèrdues hagués pogut esperar mitja hora? Humanament no s’entén, divinament sí. Fixeu-vos que també quan li diuen a Jesús que Llàtzer el seu amic està malalt, a l’altra banda del Jordà, s’espera dos dies a anar-hi. Quan hi arriba, després d’un viatge llarg, Llàtzer ja porta quatre dies mort. Per què ho ha fet? Per què no hi ha anat immediatament? És com per posar a prova la fe dels deixebles. I malgrat la certesa que el ressuscitarà, Jesús no deixa de plorar... Decididament el temps per Jesús té un altre valor. Davant dels qui volien arrancar el jull entre el blat immediatament, el Senyor en la paràbola recomana paciència, que creixin junts... ja vindrà al final la sega dels àngels.

El denominador comú de ambdós miracles el de l’hemorroïssa i el de la filla de Jaire és la fe. Jesús li diu a l’hemorroïssa: la teva fe t’ha salvat. No li diu la teva superstició t’ha salvat. No li diu la teva religiositat popular que s’ha de purificar t’ha salvat. No: li diu “la teva fe”.  Alguns es mofen quan veuen una velleta besant els peus d’un santcrist o una relíquia... Qui som per jutjar la fe de ningú? En els qui avui toquen la vora del mantell, el Cardenal Carlo Maria Martini, en una carta pastoral, hi veia aquells que en la societat necessiten “superar els bloqueigs de la comunicació”... Hi hem de veure també els qui potser després d’anys, s’atansen tímidament a l’Església potser per demanar un sagrament, o una missa, per posar un ciri o senzillament algú que els rebi bé, que els escolti i els orienti.

Pensem en els emigrants que arriben a les nostres costes. Porten la motxilla de la pèrdua. Han perdut –ni que sigui temporalment, de vegades una temporalitat molt llarga- parents, amics, tradicions.... La immigració és una pèrdua. I toquen les nostres costes pensant que la vida els canviarà, que trobaran una feina estable... i tot això demana molt de temps: arrelament, permisos... hem d’acollir-los bé i això vol dir escoltar-los, fer-los costat, acompanyar-los en el seu dol i ajudar-los a trobar una sortida. Només que cadascú ens n’ocupéssim d’un, el panorama fora un altre.

La nostra fe no estalvia el dol, però hi dóna una resposta... Una senyora gran amb una discapacitat física des de menuda deia a una amiga que després de tants anys encara es rebel·lava contra aquella mancança... L’amiga li responia que intentés llegir-la en positiu: gràcies a aquella mancança ella havia cultivat molt més el seu interior, havia pregat, havia llegit, s’havia format, anava a exercicis... Si no hagués tingut aquella mancança probablement no hauria fet res de tot això...

Al final, gràcies a la fe aquella bona dona de l’evangeli recupera la salut i la filla de Jaire, la vida... Nosaltres no podem guarir ningú instantàniament ni molt menys ressuscitar-lo, però sí que podem estar al costat del qui pateix, escoltant-lo, acollint-lo...demanant la seva salvació, la seva salut en el cos i en l’esperit... com diu Sant Pau: “allò que us sobra a vosaltres, compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells que supleixi el que us farà falta a vosaltres”. Som molts els qui estem implicats en aquesta pastoral de l’hospitalitat; que el Senyor ens doni la virtut de la perseverança, amb la confiança que un dia les pèrdues esdevindran guanys.