Créixer en silenci

Diumenge XI de durant l’any (17/06/2018)

Aquesta setmana han mort dos grans teòlegs catalans: mossèn Josep Maria Rovira Belloso i mossèn Manuel Claret. Tots dos professors de la Facultat de Teologia de Catalunya, tots dos pastors propers, tots dos amb una actitud d’escolta i de diàleg fecund amb la cultura contemporània.

Mossèn Rovira Belloso, en un llibre titulat Qui és Jesús de Natzaret. Una teologia per unir coneixement i vida (Barcelona, 2005) parla de les dues paràboles de l’evangeli d’avui i escriu sobre la llavor que creix tota sola: “Com n’és de silenciós l’apropament i el creixement del Regne de Déu en nosaltres. I sobre la paràbola del gra de mostassa: Vivim una gran esperança, com n’és de petita la llavor! Com n’és de frondós l’arbre que acull els ocells!”

Voldria aplicar aquestes dues paràboles a les famílies que tant va acompanyar mossèn Claret. I fer-ho en l’esguard de la trobada mundial que hi haurà a Dublín el proper mes d’agost.

Efectivament a la família és on vivim més de prop el creixement personal: el físic i l’interior. A la família aprenem l’art de conviure. A la família els diàlegs, les converses, les reunions, són importants... Però també ho son molt els silencis. Quantes persones grans ens diuen: “a casa amb una mirada del pare o de la mare ja en teníem prou.” Deia un amic que a casa les coses realment importants no s’han d’estar parlant sempre, perquè ja se saben. I de la mateixa manera que una planta no creix perquè se li estirin les tiges o les branques, també les persones creixem per dinamisme interior. I aprenem a ser pacients, com el pagès. Certament que hi ha vegades que hauríem d’explicitar més que ens estimem, però hi ha moltes coses que no cal dir-les, ja se saben. Esguardem els silencis de la Sagrada Família de Natzaret.

Ahir comentàvem amb els escoltes de l’Agrupament Jaume Ortíz com n’és d’important que els pares dels infants i els caps de l’agrupament es reuneixin sovint, com ho és que pares i mestres o pares i catequistes dialoguin sobre els infants. De petit em donava pau saber que els meus pares es reunien amb els professors del col·legi per parlar de la meva educació i la dels meus germans. Ens feia sentir importants. Sentíem que teníem un sostre ben travat.

A la família vivim els petits gestos d’amor quotidians que van construint el Regne de Déu. Els pares contemplen i s’alegren de la lenta maduració dels fills. Els fills veiem com els pares es van fent grans, advertim les seves complicitats, les seves topades i reconciliacions. És bonic que els avis parleu sovint dels vostres néts i sovint ells veuen com vosaltres “encara donen fruit a la vellesa, continuen plens d’ufana i de vigor”, com hem cantat en el salm. A la família aprenem a estimar, de vegades a cops de ferides i d’ensopegades. A la família aprenem a caminar al pas d’aquell que camina més lentament.

Que el Senyor de la vida doni el premi del seu treball a mossèn Rovira Belloso i a mossèn Claret i que nosaltres sapiguem aprofundir en el seu llegat.