L'estratègia del mal

Estimats germans i germanes,

El que anomenem Mal amb majúscula és un misteri que ens embolcalla i ens interpel·la.  Cada dia en tenim experiència. I ens interroguem per les seves causes i les seves conseqüències. Ja s’ho preguntava fa anys l’autor del llibre del Gènesi i hi trobava respost amb imatges vives, altament simbòliques. El relat d’Adam i Eva i la serp que hem escoltat ens evoca una realitat molt humana, quotidiana: el mal se’ns presenta amb aparença de bé, ens tempta, hi caiem i sempre pensem que el culpable és un altre. El mal enterboleix la comprensió que tenim de nosaltres mateixos i dels altres: Adam s’avergonyeix de la seva nuesa i, arran del pecat, distorsiona la seva visió de la innocència.  Però a més hi ha en el text una intuïció pregona: el Mal no és la simple suma de les males accions que són conseqüència de la llibertat humana, sinó que és una realitat que ens depassa i ens supera. Per això es concreta en algú estrany a l’ésser humà: a l’Antic Testament representat en una serp, al Nou el mateix diable (diábolos), el calumniador, el qui llença mentides,  el qui esquinça i divideix, el temptador...

Jesús mateix va ser desacreditat. Deien que tenia un esperit maligne. Fins i tot seva mare i els seus germans el van a buscar perquè creien que havia perdut el seny. Això el fa reaccionar amb fermesa: el qui injuria l’Esperit Sant, és a dir el qui titlla d’esperit maligne al mateix Déu –i podríem dir al mateix ésser humà, temple de l’Esperit Sant- és un rebel i un mentider que fa confondre el bé amb el mal. Es tanca al perdó de Déu.

El Papa Francesc, a la seva exhortació apostòlica Alegreu-vos i feu festa (GE) diu que quan Jesús a l’Evangeli ens va deixar el parenostre ens va dir que demanéssim al Pare que ens deslliurés del mal. L’expressió utilitzada –diu- no es refereix al mal en abstracte, la seva traducció més precisa és “el Mal”, un ésser personal que ens assetja (GE, 160) i afegeix: “Com saber si alguna cosa ve de l’Esperit Sant o si en el seu origen hi ha l’esperit del món o l’esperit del diable? La única forma és el discerniment, que no suposa solament una bona capacitat de raonar o un seny: és també un do que cal demanar. Si ho demanem confiadament a l’Esperit Sant i alhora ens esforcem per desenvolupar-ho amb l’oració, la reflexió, la lectura i el bon consell, segurament podrem créixer en aquesta capacitat espiritual” (GE·, 166).

Avui fa anys de la mort de mossèn Cinto Verdaguer. Mossèn Cinto, un dels nostres grans poetes, el més cantat encara popularment, que va lluitar contra el maligne amb totes les seves forces. Els seus exorcisme que anotava curosament, eren l’expressió més crua de la seva lluita contra el mal. Segurament mancat de prudència o d’un apropiat discerniment (no podem jutjar) aquesta lluita fins al final el va portar a la incomprensió, al confinament fins a la seva suspensió “a divinis”, durant dos anys passats en solitud i amargor on no va deixar d’escriure. Però per fi rehabilitat i després d’uns anys de beneficiat a la parròquia de Betlem, a la Rambla, el seu enterrament fou una de les manifestacions de dol més multitudinàries de la història de Catalunya i fins i tot durant la guerra es va respectar el seu monument perquè el poble el sentia com a propi.

Alguns autors sostenen que el drama de mossèn Cinto, va afectar fortament el seu gran amic l’arquitecte Antoni Gaudí i el va portar a un dejuni rigorosíssim la Quaresma de 1894, del qual només el va fer sortir la paraula sàvia del doctor Torras i Bages. Curiosament avui mateix també fa anys de la mort del servent de Déu  Antoni Gaudí. A ells –que ja deuen gaudir de la felicitat perpètua- demanem que el Senyor ens faci el do del discerniment.