domingo, 28 de octubre de 2018

El cec marginat


Homilia 28 d’octubre de 2018
Els cristians de tota la vida ens hauríem de preguntar si no fem de tap. Vull dir si amb el nostre comportament facilitem els altres l’accés a Déu o més aviat els el privem. Quan diem “que això sempre s’ha fet així” i no admetem cap canvi, quan renyem la gent, quan ens impacientem, quan repetim contínuament als altres allò que haurien de fer... No estem fent de tap? Abans de dir-li a un altre allò que ha de fer, hem de procurar que l’altre, per mitjà nostre i de la comunitat, experimenti l’amor de Déu, que se senti estimat...
Aquell cec cridava planyívolament i tothom el renyava per fer-lo callar. Cal l’imperatiu de Jesús perquè ells canviïn d’actitud i finalment li diguin: “Anima’t i vine, que et crida”. No hagués estat millor que li haguessin facilitat d’entrada l’encontre amb el Senyor?
Facilitar l’encontre amb Déu, aquesta és també i primordialment la missió de nosaltres els sacerdots, que hem de ser misericordiosos amb els altres perquè nosaltres també som fràgils i ens trenquem. Fixem-nos el que ha dit la carta als hebreus sobre els sacerdots de l’antiga aliança: “no els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses”. Els preveres de la nova aliança, els ministres de la gràcia sagramental, conscients dels nostres pecats, ens unim íntimament a Crist Salvador per la fructuosa recepció dels sagraments... (Cf.Decret Presbyterorum ordinis sobre el ministeri i la vida dels preveres, 18)
Diuen que una dona li deia al rector que Déu se li apareixia i que li parlava. El rector-una mica escèptic- li va encarregar que quan tornés la visió li preguntés a Déu quins pecats tenia ell (el mossèn). La dona va acceptar i quan es van tornar a veure el rector li va demanar: “li ha preguntat”. I ella li respongué: “sí”. “I què li ha dit?” “Que no se’n recorda”. És que Déu perdona i oblida.
D’altra banda ens preguntem: Qui era més cec, el que volia veure-hi o els que veient-hi no hi veien? Quan Joan Maragall va escriure el seu famós poema “La vaca cega” va voler expressar la condició humana. La vaca cega “orfe de llum sota el sol que crema” simbolitza els desperts entre adormits, els lúcids entre els ofuscats. En canvi les altres companyes, les que hi veuen i pasturen pels cingles i les comes, pel silenci del prat i en la ribera, viuen absents i tot i veient-hi, en realitat no  hi veuen.
Aquell cec que demana caritat a la vora del camí personifica també el marginat. Com diu la germana Viqui Molins, activa en el quart món, la gran diferència entre el pobre i el marginat és que aquest, el marginat, molesta, fa nosa, ens fa nosa, amb el seu posat, amb el seu alè, amb la seva impertinència, perquè ens reclama fora d’hora de despatx, perquè no sap demanar, perquè cau i recau... Hauríem de veure que darrera la seva aparent inoportunitat hi ha Jesús mateix que truca a la nostra porta... Diuen que Antoni Gaudí li ensenyava a una senyora la façana de la casa Calvet. I ella li fa: “m’agrada, però què és aquella nosa que hi ha allí dalt?” I ell li va respondre: “Senyora, allò és una creu, però és que per a molts la creu, és una nosa”.
Estimats, no n’hi ha prou d’ajudar els exclosos perquè sobrevisquin en la seva exclusió, sinó que cal transformar el cor de les persones i les estructures socials perquè puguin rehabilitar-se i inserir-se en la comunitat... (Antònica Cirer). I per això el procés de rehabilitació ha de ser obra d’equip. Darrera les necessitats materials d’una persona n’hi ha d’altres més pregones: sentir-se reconegut, valorat, estimat, trobar la plenitud de sentit. Les persones marginades també tenen dret a la bellesa.  
Ho hem escoltat a la profecia de Jeremies: “Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs...” Quin goig quan una persona marginada s’insereix novament a la societat!
Celebrem amb goig l’eucaristia perquè és magnífic el que el Senyor fa cada dia, a favor nostre i que els qui queden a la cuneta de la vida puguin tenir un dia lloc a taula.


No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.