sábado, 13 de octubre de 2018

Herència o do


Diumenge XXVII de durant l’Any

Fixem-nos en la pregunta que aquell home que corre fa a Jesús: “Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?”. En la versió en castellà “què he de fer per heretar la vida eterna?” És molt comprensible que una persona rica que potser ja havia heretat i que ben segur que posseïa, es plantegés la vida eterna com una mena de tresor que un posseeix o hereta.  Molts de nosaltres ja hem fet o estem a punt de fer testament. És útil i en la majoria de casos és necessari. Però la vida eterna ni la podem heretar ni la podem deixar en herència, per posseir-la després, perquè la vida eterna és un do. Per més obres bones que fem, doncs, no ens estem guanyant la vida eterna, no la comprem la vida eterna, senzillament la rebem gratuïtament.
Jesús, amb tot, com a bon Mestre no corregeix directament aquell home,  com sí que va corregir la mare de Jaume i Joan que li demanava prerrogatives de poder per al seus fills. A aquell home ric li fa repassar breument els manaments, avui diríem l’ètica de mínims, i quan l’altra li diu que ja els compleix li fa una proposta “de màxims”: “Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres i tindràs un tresor guardat en el cel”. És la gran paradoxa del cristià: quan més donem, més rebem, que és el que li dirà després a Pere.
Hi ha un detall que no ens passa desapercebut, Jesús a aquell home se’l mirà amb afecte (en castellà “lo amó”). Abans de recordar a una persona què és el que ha de fer cal estimar-la. És ben cert, només des de l’estimació es poden demanar coses. És un bon exercici de pedagogia.
El P. Jaume Sidera, claretià, en el comentari del Full Dominical respon així la pregunta dels deixebles: “Llavors qui es pot salvar?” diu: “Ningú sense la gràcia de Déu. No és possible ser servidor de Déu i esclau de les coses. Què pot fer-hi Déu? Alliberar-te de la idolatria d’allò que consideres teu i ajudar-te a comprendre que ets administrador, no amo”. Un vell amic em deia “fixa’t que som masovers”. L’expressió em sembla exacta. Som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc del tot dels béns que tenim, d’una banda perquè hem nascut despullats i despullats morirem i de l’altra perquè tot bé material està gravat per una hipoteca social. Sant Joan Pau II a l’encíclica “La sol·licitud per les coses socials” escriu: “Cal recorda una vegada més aquell principi  peculiar de la doctrina cristiana: els béns d’aquest món estan originàriament destinats a tots. El dret a la propietat privada és vàlid i necessari, però no anul·la el valor d’aquest principi. En efecte sobre ella hi grava una hipoteca social (…) una funció social fundada i justificada sobre el principi del destí universal dels béns”.
Avui a l’Església vivim el goig de la canonització de Pau VIè i d’Òscar Romero. Dos bisbes que es conegueren personalment i que es respectaren i s’estimaren. Visqueren en un mateix context històric i els uniren moltes preocupacions comunes. Pau VIè al final del Concili Vaticà II escriví un missatge als pobres, als malalts i als qui sofreixen... i Romero és conegut com l’arquebisbe dels pobres.
I aquesta pobresa no és solament personal, és també comunitària. Som un petit ramat. Una minoria creativa, com deia Benet XVI. Afortunadament no vivim ja en un règim de cristiandat on per ser ciutadà calia ser batejat, com recordava fa ben poc el P. Sosa, el general dels jesuïtes Avui els cristians som conscients que vivim en una societat plural i que la nostra veu és una de moltes.
I no obstant la nostra pobresa, el Pare ens ha donat el Regne, el tresor més gran. El Regne, el projecte de nova societat, d’un nou model de relacions humanes. Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau. El que Jesús va confiar als seus deixebles. La civilització de l’amor.
A la Mare de Déu, en la seva advocació del Remei, la festa que avui també celebrem, se la representa amb una planta medicinal a les mans, que ella ens ajudi a enfortir la nostra salut en el cos i en l’esperit i ens faci viure ja des d’ara l’amor abnegat que porta sentors d’eternitat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.