Fam de sentit i d'esperança

Diumenge V de durant l'any

Estimats germans i germanes,

Els apòstols tenien la vida aparentment resolta: alguns estaven casats, tenien família, treballaven en una petita pesquera. Certament que l’ofici de pescador no era gaire ben vist: els pescadors treballaven de nit i de dia sovint s’adormien a la sinagoga.  Era també un ofici dur perquè de vegades s’hi escarrassaven tota la nit, però no pescaven res. Però mal que mal, tenien la vida resolta.

Com s’explica doncs que un tal Jesús, que no era del seu ofici, els seduís fins al punt que ho deixessin tot i el seguissin? Encara que n’haguessin sentit a parlar, tot i que tingués fama de taumaturg, de guaridor, malgrat que parlés amb autoritat, no s’acaba d’entendre, humanament parlant, aquesta immediatesa en la resposta, aquest deixar-ho tot per anar-se’n amb Ell. La podem comprendre una mica si cadascú ens capbussem en la nostra pròpia vocació.

Si a una persona casada li pregunten per què va triar aquell o aquella per compartir tota la vida, segurament tindrà alguns arguments, però al final es quedarà sense paraules. El mateix passa quan se’ns pregunta a un prevere o a un consagrat el perquè de la nostra vocació. Podem donar idees més o menys convincents, però al final restem en silenci perquè la vocació, sempre té una dimensió de misteri o d’intimitat amb Déu. S’acaba de publicar un Confesiones de jesuitas, un llibre que tracta diferents aspectes de la fe i la vida des de la perspectiva de 38 jesuïtes, amb un qüestionari molt ben elaborat pels seus autors el P. Josep Maria Benítez i Valentí Gómez, que és un  homenatge a la dignitat i a la llibertat d’uns homes que treballen en apostolats diversos, però que viuen la coherència d’un cos, el cos dels qui saben que caminen acompanyats de Jesús. Obedients, però amb una llibertat personal infinita que els porta a una productivitat immensa, com va dir el P. Héctor Vall en la presentació divendres a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès.

Tornem a l’Evangeli: Pere es llança als genolls de Jesús perquè s’adona que el bé fa miracles, és a dir, coses admirables.  I en canvi el mal és estèril, resta infecund: per això li demana perdó.

I aquí tenim una pista: possiblement fou la generositat creativa del Senyor la que va seduir aquells homes rudes a emprendre una nova vida. Un gest generós es propaga. I aquells apòstols que tenien el plat a taula, segurament tenien fam de sentit i d’esperança i van veure només en Jesús Aquell que la podia sadollar.

Fa 60 anys que un grup de dones d’Acció Catòlica, que probablement en els anys de la guerra i la dura postguerra havien conegut la fam, amb gran sentit d’humanitat i amb mirada creient, van convertir la lluita contra la fam en un projecte comunitari del qual avui, molts en formen part. No es resignaven al fet que la meitat de la humanitat estigués famolenca i van declarar la guerra a la mateixa fam. I va néixer Mans Unides, una insitució gran i prestigiosa nascuda de la fe en un Jesús que multiplica els pans i els peixos i que porta seixanta anys lluitant per una vida digna.

Pau explica que Jesús es va aparèixer a cinc-cents germans alhora. Normalment la nostra vivència de la fe és personal o de petit grup. Però també és bo viure-la en comunitats més nombroses en una celebració o en un espectacle amb sentit. Anit amb un grup d’amics veiérem l’opera rock Jesus Christ Superstar, en una versió actualitzada de Tim Michin. Eren 60 actors/actrius, cantants, ballarins i 7 músics. Tot en viu i en directe. El públic era d’una mitjana jove, molt bigarrat, que van respondre amb entusiasme a una obra nascuda el juny de 1971, fa gairebé 48 anys. Però és que la vida de Jesús segueix fascinant a tots aquells que tenim fam de sentit i d’esperança.