sábado, 16 de febrero de 2019

En temps de secada


Diumenge VI de durant l'any 170219
Estimats germans i germanes:
Al profeta Jeremies, set segles abans de Crist, ja li dolia que la majoria dels seus angoixats compatriotes haguessin abandonat Déu, la font d’aigua viva, per enganyar-se a ells mateixos amb la inútil esperança dels auxilis humans. Com a nosaltres avui ens dol que hi hagi familiars i amics que visquin aquesta llunyania de Déu i busquin de satisfer la seva set allí on no toca.
El profeta els renya amb una composició literària pròpia de l’orient, un díptic entre la benedicció i la maledicció. Prenguem la part positiva: “beneït el que es refia en l’ajut del Senyor i troba en el Senyor la seguretat(...) en anys de secada no es neguiteja ni deixa de donar fruit.” Vivim anys de secada: manca de vocacions, manca de relleu a les comunitats, apatia en molts, desencís, sovint un feble compromís dels qui ens han de liderar, un escenari polític incert,... i a sobre els abusos que van emergint cada dia, morbositat... Així, en aquest context dur, admirem encara més els qui malgrat la secada no es neguitegen, ni deixen de donar fruit. Per què? És que són ingenus? És que no veuen la realitat? Sí que la veuen, però creuen en la resurrecció, creuen en un més enllà, que ja es pot assaborir en el més ençà i això els fa relativitzar tota la resta.
És la catequesi que va fent Pau als corintis sobre la resurrecció. Avui escoltem que ja en el seu temps n’hi havia que admetien la resurrecció de Jesús però no la pròpia. I que Pau, mestre de Lluc, els fa veure la solidaritat entre el cap i els seus membres. De la mateixa manera que és nostra la seva Creu, també ho és la seva resurrecció i la seva glòria.
Situem l’evangeli d’avui. Després d’una nit de pregària a la muntanya, Jesús institueix el col·legi dels apòstols. I amb ells baixa a un lloc pla, al peu de la muntanya, on troba una gran quantitat de deixebles. Jesús baixa a peu pla. Com hi hem de baixar tots els qui volem servir. Al pla hi ha acudit una immensa multitud de jueus i també d’estrangers. I Jesús havia de parlar amb un auditori divers. Divers com el qui tenim davant els mossens quan prediquem, els locutors de la ràdio quan diuen les notícies o els líders polítics quan intervenen en mítings. Com fer-ho? Deia el doctor Gomà, biblista, que el secret de Jesús és que parlava als molts perquè l’entenguessin els pocs. I que la seva missió va consistir a demanar poc de molts i molt de pocs.
Les benaurances son de les pàgines més llegides i proclamades de l’Evangeli. Les tres primeres es consideren sinònimes: “pobresa, fam i dolor”, en totes les seves varietats, equivalen a la creu de cada dia que segons Lluc defineix la situació habitual del deixeble. Deia una religiosa, després d’escoltar la  predicació d’un prevere: “avui m’he tornat a sentir deixeble”. I és una religiosa, preparada i compromesa, que acompanya a molts en la fe. Que important és que els preveres, els religiosos, els bisbes, els cristians de tota la vida... ens tornem a sentir deixebles i aprenguem! El “discipulat” és el missatge d’Aparecida quan parlava d’una església que es fa tota ella deixeble.
Per contrast Lluc pinta la desgràcia dels rics, dels tips i dels satisfets. Són els anti-deixebles. Lluc els presentarà en les paràboles del ric Epuló i de l’home insensat que només pensa en aplegar i en engrandir els seus graners.
La millor realització personal i la millor expressió literària de les Benaurances segons Sant Lluc, és Maria i el seu Magnificat. On lloa Aquell que derroca els poderosos del soli i exalça els humils. No cal que hi hagi una revolució de l’ordre establert. El temps és el qui va posant cadascú al lloc que li pertoca.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.