La lepra ignorada

Diumenge 28 de durant l’any

Estimats germans i germanes,

aquest evangeli d’avui –altament simbòlic- se situa camí de Jerusalem. Jesús va cap a la Ciutat Santa però sap que allí s’haurà d’enfrontar a la institució jueva que el portarà a la mort. Entre tant està vorejant la frontera de dues regions enemistades: Samaria i Galilea. Quantes vegades nosaltres avui hem de passar també a prop i fins i tot hem de conviure amb persones enemistades potser per raons polítiques o per interessos o per lluites de poder. Tots hem patit la fredor d’una situació tensa, aquell silenci que es pot tallar, quan no l’enfrontament obert...  És com estar conduint un utilitari entre dos camions grossos que en qualsevol moment ens poden aixafar.

I en aquell context d’enemistat apareixen els deu leprosos. Mossèn Rius Camps, biblista, opina i ho fonamenta que aquells leprosos en realitat eren sediciosos que la institució central havia avortat titllant-los de leprosos, és a dir d’impurs. I és que en temps de Jesús, els leprosos eren menystinguts no sols pel fet d’estar malalts -i malalts contagiosos- sinó perquè se’ls considerava impurs, els tenien per maleïts de Déu. És la manera d’ignorar l’altre: etiquetar-lo i posar-lo fora del sistema, silenciant les seves raons. Jesús no creu en la Llei del pur i de l’impur i vol que també els deu leprosos siguin conscients que ningú no els pot marginar per motius legals. També avui, enmig de les tensions polítiques, dels estires i afluixes, no podem menystenir ningú per les seves idees ni pel seu capteniment, considerant-lo un empestat, ni podem caure en el parany d’aquells que així ho formulen.

Només el samarità, l’estranger, reacciona i Jesús finalment el reincorpora al grup de deixebles. Aquest és el preludi del que li passarà a Jesús, a Jerusalem amb els apòstols: de dotze, un el va trair, un altre el va negar, nou van fugir: només un Joan romangué fidel.

Encara que gairebé no se’n parli avui la lepra continua al món. Es calcula que cada any se’n produeixen prop de 220.000 nous casos de lepra. Però això no és el més greu, a l’Índia, per exemple la lepra està eradicada oficialment, però no realment, de manera que les persones que la pateixen no existeixen ni en informes, ni en registres, explica el P. Fernando Cordero, missioner dels Sagrats Cors. Com que teòricament no hi són, tampoc no arriben els recursos estatals.  El poder esborra aquell que li fa nosa, com si no existís. A Catalunya Cristiana d’aquesta setmana es recull el testimoni d’una dona índia la Basanti Maharana, que participa amb d’altres companyes en un teler al poble de Ghandipalli on la majoria dels habitants estan malalts de lepra. Basanti l’ha superat, però les articulacions li han quedat afeblides i malgrat tot diu: “Mentre tingui forces continuaré lluitant”, diu.  Una dona leprosa viu encara una situació més dolorosa i excloent. Són les més invisibles.

En parlar de leprosos cal recordar especialment el Pare Damià (1840-1889) que va viure i va morir al costat d’ells a Molokai. Declarat Sant avui és el patró espiritual dels leprosos, dels marginats, incloent-hi els malalts de sida. Gandhi va dir d’ell que havia estat una inspiració per les campanyes socials a l’Índia, assolint la llibertat del poble i assegurant l’ajut pels necessitats.

I cal tenir també present l’Associació d’Amics dels Leprosos Raul Follereau (1903-1977) que lluita contra la lepra des de fa 67 anys. Porta el nom d’aquest noble periodista francès que va deixar la feina per dedicar-se a vetllar pels malalts del tercer món, especialment a les persones leproses. Gràcies al seu esforç s’han creat nombrosos hospitals d'infecciosos en aquests països. I juntament amb aquesta epidèmia en podríem parlar de moltes d’altres...però aquest no és el tema, sinó el rebuig dels poderosos.

Germans, Jesús és capaç de fer que la lepra o la causa d’exclusió social i religiosa, esdevingui un factor d’acollida del de fora. Jesús converteix el desafiament en oportunitat.

Amb ulls de fe, els deu leprosos simbolitzen aquells que viuen oberts a la guarició. Tenen consciència de la pròpia misèria, creuen i confien en la força guaridora de Jesús i l’expressen amb la veu de la fe.

Per això mateix nosaltres venim aquí a l’església: sabem que no som purs, ni perfectes, però confiem que Jesús ens sanarà. Ho direm abans de combregar: “Digueu-ho només de paraula i la meva ànima quedarà salva”. Que el Senyor ens sani també de qualsevol exclusivisme infecund.