Perdre el sentit de la realitat

Perdre el sentit de la realitat

Quan era vicari em molestava que la gent s’assegués al final de l’església, trobava que una assemblea dispersa, no és assemblea ni és missa. I ho mantinc. Però de vegades anava més enllà i feia un judici temerari, pensava que les persones que ocupen els darrers bancs, potser només venen per complir; fins que un dia una feligresa em va fer veure que havia de respectar tothom i no judicar ningú pel lloc que ocupa a l’assemblea. Avui penso que potser alguns d’aquests dels últims bancs són com el publicà de l’evangeli que ni gosen aixecar els ulls al cel. Recordo que el bisbe Carrera deia també que una persona a l’església no ha de ser jutjada per si canta o no, per si respon alt o no. Cadascú té la seva manera d’expressar la seva fe.

Tornant a l’evangeli, comenta mossèn Marcos Aceituno que el fariseu cercava l’exquisidesa espiritual i el publicà l’interès propi amb un ofici d’espoli dels altres. Certament cap dels dos no són comportament exemplars, però el publicà si més no reconeixia la seva condició i el fariseu s’escapava cap amunt, es comparava i s’anava omplint de supèrbia. Tanta, que havia perdut el sentit de la realitat. I això és de les coses més greus que ens poden passar, perdre el sentit de la realitat i fabricar-nos un món a part segons el que ens diuen uns o uns altres o sense escoltar ni a uns ni als altres. Perdem el sentit de la realitat quan ens considerem superiors als altres i que ja estem de tornada de tot. Perdem el sentit de la realitat quan minimitzem el que estem vivint. Perdem el sentit de la realitat quan creiem que els nostres actes no tenen repercussió política. Perdem el sentit de la realitat quan ens creiem acríticament un mitjà de comunicació, sense contrastar-lo. Perdem el sentit de la realitat quan no exercim bé el nostre ofici de pastors, quan mirem cap a una altra costat i no afrontem amb coratge ni valentia els problemes dels nostres conciutadans, aquells que ens toca de viure i de donar resposta ara i aquí. I parlem de coses genèriques que podríem comentar en qualsevol altra context.

El germà Lluís Serra a Catalunya Cristiana de fa quinze dies escrivia sobre el descuit de les coses evidents. Citant Clive Staples Lewis, professor de la Universitat d’Oxford, en el seu llibre  L’estratègia del dimoni, explica que un dimoni experimentat instrueix un dimoni jove per proporcionar-li maneres d’atraure els cristians al seu terreny. Li diu: “procura que s’interessin per les coses altes o per les més baixes... El resultat és el mateix. Assegura’t que no s’interessin mai pel que sembla evident.

El publicà es pot considerar amic de Déu perquè reconeix l’evidència de la seva pròpia realitat, la seva pobresa, la seva misèria, l’altre no,  i Jesús va dir que el qui s’enalteix serà humiliat.

A la carta de Sant Pau a Timoteu, l’apòstol constata amb un deix de tristor que durant la seva primera defensa davant del tribunal, ningú no li va fer costat: tothom l’abandonà. De vegades ens sentim així: som a primera línia de foc i ens sentim sols, molt sols. Penso en la solitud de tants preveres que heu d’atendre avui diumenge tantes comunitats en petits pobles de muntanya, que esteu celebrant en un lloc i ja pensen que després en vindrà un altre. Que heu de donar raó de la vostra esperança i que no us titllin d’una cosa o d’una altra. Recordeu que l’apòstol acaba també amb paraules d’abandó confiat: “el Senyor m’assisteix i em dóna força perquè acabi de proclamar el missatge de l’evangeli”.

Estem en un mes missioner. Una mare de família, l’Emília, s’acomiadava aquí mateix fa uns dies del seu fill Antonio, mort als 50 anys. Ho feia amb una lucidesa i una fortalesa excepcionals, al final de la celebració. Em deia després: “l’he plorat tant pensant per què Déu em privava dels anys que li quedaven... i finalment he demanat al Senyor que les meves llàgrimes serveixin perquè hi hagi en el món més missioners”.