Buscadors de l'edat d'or

Diumenge V de Quaresma

L’escena de l’Evangeli d’avui discorre enmig dels carrers tortuosos de Jerusalem, uns dies abans de l’arrest i de la mort de Jesús. El drama s’anava covant, però precisament la gran quantitat de gent -com la que ahir veiem per les nostres ciutats i places- feia que Jesús i els seus deixebles clandestins passessin més desapercebuts. A  la ciutat santa, per la Pasqua, hi pujaven milers de peregrins. Alguns d’ells eren de parla grega que estaven convençuts que havia començat l’era messiànica, és a dir una edat d’or per a la humanitat, esperada per tots els sectors del judaisme, quan s’esdevindrà la consumació de la justícia a la Terra, el final de les guerres i la resurrecció dels morts. Però el judaisme no contemplava l’arribada d’un messies personal. Sí que, per mitjà de la propagació del monoteisme i l’acompliment dels principis ètics de la Torà (els manaments) mitjançant l’interès i la pràctica de la millora de la societat i de la justícia social, els reformistes esperaven instituir aquesta Edat d’Or. Amb tot, els jueus reformistes, no eren exclusivistes, ensenyaven que la cooperació de totes les persones bones crearia aquest món millor.  Per això aquells grecs pujaven a Jerusalem per adorar Déu en el Temple. Allí tindria lloc el final del temps, el final de la història.

Em fa pensar una mica en aquest corrent de pensament de la new-age, present en la música i en tot un estil de viure que, tot i que va esclatar els anys 60, ja tenia arrels en el segle XIX. Els seguidors de la nova edat, que conviuen amb nosaltres, afirmen que hi ha una realitat més enllà del món físic, identificada amb l’ànima o energia vital, que cal connectar amb l'univers, en una visió panteista del món, on tot té vida i esperit. Cada persona ha de buscar el seu propi camí per trobar aquesta connexió, a partir de la meditació o la música. És freqüent la creença en l'homeopatia, l'astrologia i la intuïció com a mitjà de coneixement. També abunden els defensors de l'ecologisme i el vegetarianisme i la crítica als valors dominants al sistema capitalista. El cristians no som panteistes, ni creiem que cadascú hagi de buscar el seu propi camí, perquè Jesús és l’únic Camí i  també proposem una ecologia integral, no ideologitzada. Sens dubte la new age té el seu nucli de veritat, però no és del tot cristiana i els seus anhels sovint són legítims, sobre tot quan portem un estil de vida tan poc autèntic.. Em fa pensar també en les esperances que nosaltres posem en la post pandèmia. Esperances legítimes i ben intencionades, però que poden ser molt individualistes i poc aterrades.

Fos com fos, es veu que l’anomenada de Jesús havia traspassat les fronteres jueves i aquells grecs n’havien sentit parlar i el volen veure, i van a trobar a Felip i  aquest ho diu a Andreu que, per cert, tots dos són noms grecs. Ambdós representen el sector dels deixebles de ment més oberta.

I Jesús, conscient que el que s’acabarà aviat és la seva història personal els explica la paràbola del gra de blat, una paràbola pròpia del context agrícola, però que aquells grecs poden entendre ja que en  la part més antiga de la  història grega en l’Odissea, l’agricultura grega i la seva dieta estava basada en cereals: l’ordi, el blat, el mill... Tots sabien que el gra sembrat es podreix i que precisament perquè es corromp és capaç de germinar i de donar nova vida, fins i tot desenes de nous grans de blat...  És una paraula tan  humil i tan quotidiana i hi estaven tan acostumats, que no devia tenir per ells gaire rellevància, tot i que el seu significat és clar: és dir que la negació d’un mateix, l’anorreament pot esdevenir fecunditat.  

És un moment que sintetitza tot l’Evangeli. Hi ha dues escenes evangèliques que parlen d’una veu del cel: el baptisme i la transfiguració, però Joan no es fa ressò de cap de les dues. I posa la veu celestial aquí, en aquest màxim abaixament  de Jesús, en aquesta podridura del gra... Ja sabeu que alguns es rebel·len contra l’aparent silenci del Pare en el calvari, quan el missatge és més eloqüent,  quan amb més en força en el gran silenci ressona la veu de la divinitat. La glòria en el cristianisme és l’estat de felicitat plena en presència de Déu i en comunió amb els altres benaurats, després de la mort.

Els grecs que eren allí presents segurament van ser incapaços d’interpretar, des de la seva filosofia, allò que havia passat. Com avui molts són incapaços d’entendre l’abnegació dels qui estan donant la vida per amor cada dia.

No sols ens hem de preocupar dels peixos (les persones) sinó de l’aigua on viuen aquests peixos (la cultura) i hem de dialogar amb tots, atents i oberts a les seves llavors de veritat però ferms en els nostres convenciments més pregons i a fer-nos creïbles amb el nostre comportament abnegat de cada dia.