Rams: gratuïtat i revolta

 Homilia diumenge de Rams  (28 de març de 2021)

Com pot ser que si Jesús era perseguit i no podia entrar públicament a la Ciutat Santa, avui commemorem aquesta entrada triomfal?

Recordem que Jesús i els deixebles eren perseguits. Betània, doncs, era el lloc clandestí on trobaven refugi i estima incondicional. Com devien ressonar en ells aquelles paraules del salm: “Salveu-me Déu meu, en vos trobo refugi...”

Què simbolitza l’ase està lligat a la porta de la muralla? Que en aquell temps la profecia havia cessat. Els profetes estaven emmordassats. Si havien intentat fer callar el mateix Jesús. Que tràgica és la situació d’un país, d’un poble on ja no s’alcen les veus dels profetes! Que tràgica seria una Església replegada en ella mateixa que hagués perdut el coratge profètic! Avui veiem com Jesús se la juga -d’una manera ben reflexionada- entrant com a profeta a la ciutat. Encara que a les representacions plàstiques i teatrals, en les nostres passions, els veiem barrejats, els experts ens diran que són dos grups de deixebles diferents: els dotze que conduïen la marxa, i els qui seguien darrera, que eren els altres. Hi ha també dos aclamacions diferents, la pacífica dels seguidors autèntics de Jesús que havien posat damunt de l’ase (profètic) el mantell del Mestre i havien tallat el ramatge per encatifar el camí (la festa), i la cridòria (interessada) dels qui obrien la marxa. Els pacífics l’aclamaven com el Servent de Jahvè, “beneït el qui ve en nom del Senyor” i els violents, en canvi, com el messies davídic: “Beneïda la reialesa que ve dels nostre pare David! Hosanna en les altures! Com en les manifestacions  actuals que hi ha els benintencionats i els agitadors, que al final són els qui aconsegueixen rebentar les manifestacions i aigualir les intencions primeres.

Conversava amb un pare de família jove, sobre Jesús de Natzaret. En un moment de la conversa li vaig preguntar quin text de l’evangeli creia que feia més palès que Jesús sentia que era Fill de Déu. Em pensava que diria: “el baptisme” o “la transfiguració”, però em va respondre sense titubejar: “Getsemaní.” I és ben cert. És a Getsemaní quan Jesús se’ns revela com a fill de Déu. De vegades experimentem amb peculiar intensitat que som pares i mares o fills i filles, en els moments més dolorosos i foscos de la nostra existència.  Deien que quan la guerra, els qui s’esperaven a la presó abans de ser executats, solien repetir: “mare! pare!...” La invocació més bella, més autèntica, la que està com esculpida en el nostre dedins, la d’aquells que ens han dat l’existència de part de Déu.

A Getsemaní, Jesús ha de decidir i no pot consultar ni als deixebles més fidels que dormen. Que sols que ens sentim quan els del nostre metre quadrat semblen estar en una altra òrbita! No obstant com cantem en el salm,  ens ha d’omplir de pau la certesa que sempre que invoquem Déu ens escolta, ens sacia, ens omple de glòria, satisfà el nostre desig de llarga vida i ens promet que fruirem la seva salvació.

Els personatges de la Passió, cobren avui actualitat. I en la dona de Betània, tan lloada per Jesús, hi podem reconèixer tantes esposes, mares, àvies o germanes que, amb la vostra generositat procureu fer-nos la convivència més fàcil, amorosint-la i posant oli. En l’home que porta la gerra d’aigua hi reconec aquells que, malgrat els moments difícils sou capaços d’educar en el lleure i guiar-nos cap a la festa. Darrera de Judes i de Pere, ens hi descobrim a nosaltres mateixos que tantes vegades traïm els nostres principis, les nostres conviccions, de pensament paraula, obra i omissió. En el Cirineu ens és fàcil reconèixer-hi els sanitaris que avui, en aquest temps cru de pandèmia procuren alleugerir el sofriment dels malalts. Darrera de Josep d’Arimatea hi podem trobar els funeraris, dels quals és patró, que feu l’obra de misericòrdia d’enterrar amb dignitat els nostres difunts: Mai com ara la mort se’ns havia fet tan present i, alhora, tan llunyana.

I per sobre de tot en tants germans i germanes propers hi podem reconèixer al mateix Jesús que es deixa estimar a Betània, que prega i que plora, que es troba sol, molt sol, que suporta la tortura i les befes, i que és Mestre fins i tot en la càtedra de la creu.

Repeteixo la pregunta que us he plantejat al principi: com pot ser que si Jesús era perseguit i no podia entrar públicament a la Ciutat Santa, avui commemorem aquesta entrada triomfal? Perquè Jesús és plenament lúcid a l’hora de donar la vida per amor i sap que en el silenci del Pare al calvari, la Paraula ressonarà travessant les fronteres i els segles fins a la nostra humanitat malalta del segle XXI, tan necessitada de guarició.

Diumenge de Rams, pòrtic de la Setmana Santa, la Setmana de la plenitud de l’Amor, la Setmana del Dolor, del Silenci i de la Glòria.