Diumenge I de Pasqua 2022

Estimats germans i germanes,

Pasqua és la festa de les festes. La més gran manifestació de la joia de viure i de creure. Un fet que travessa la història. Un focus que ha d’il·luminar la nostra vida, les nostres empreses i l’Església, la més gran empresa. Però avui davant la resurrecció del Senyor hi ha diverses actituds en els mateixos creients, com hi hagueren diverses actituds davant del sepulcre buit entre els primers testimonis. La paraula “sepulcre”, en aquest relat tan breu, surt vuit vegades: deu ser important (Rius C.). El sepulcre és també l’altar i és el mateix pessebre, el lloc de la pau del ressuscitat que és el contrapunt de l’Ara Pacis (de la Pax Romana, basada en una victòria militar). Allí on tot comença. Allí on tot recomença. Vegem-ho:

Maria Magdalena, empesa per l’amor al Mestre, hi va de matí, quan encara és fosc i senzillament veu la llosa treta. El sepulcre buit per la mentalitat jueva és un gran interrogant:  si Jesús hagués mort en un context grec, els seus seguidors podrien pensar que l’ànima havia ressuscitat i, per tant podrien haver trobat el cos i seguir creient en la resurrecció, però per la mentalitat jueva, cos i ànima estaven estretament units, per tant només el sepulcre buit podia ser indici de resurrecció. I Maria Magdalena, amb el cor bategant-li amb força, se’n torna corrents a trobar Pere i a l’altre deixeble. Però ho fa per separat, un detall important perquè entre els seguidors de Jesús hi havia les seves diferències. Els va a trobar i els diu idèntic missatge: “Ens han robat el Senyor del sepulcre i no sabem on l’han posat.” Pere aleshores surt corrent amb el deixeble estimat. Notem que tots dos surten junts, a l’ensems, units malgrat les seves diferències. Però el deixeble estimat corre més i arriba abans al sepulcre. Per què Pere corre menys? Per què porta a sobre les espatlles una càrrega feixuga, la de les tres negacions i això no el deixa córrer lleugerament. Era una manera de parlar en el llenguatge simbòlic.  

El deixeble estimat, doncs, arriba al sepulcre, veu la llosa treta, s’ hi aboca, però no hi entra i veu “posats els llençols.” Per la mentalitat antiga, els llençols del sepulcre -com els bolquers del Pessebre- es representen amb les tovalles de l’altar. Aquestes tovalles tan boniques que avui heu posat. S’identifiquen també amb els llençols del tàlem nupcial, és a dir, amb la nova aliança de Déu amb el seu poble. I el deixeble veu, en canvi, que el sudari està lligat , col·locat en un lloc singular. El “lloc” per excel·lència per a un jueu és el Temple, el pacte antic. El deixeble estimat no ha entrat, però ho ha vist tot. Una cosa són els llençols del nou pacte. Un altre el sudari recargolat del pacte antic. El deixeble no entra encara però hi veu, ho intueix. És el vident, aquell qui preveu.

Arriba -segurament esbufegant- Simó Pere, el cap de la colla, l’impetuós, el qui ha d’obrir camí.  Entra i veu també els llençols i el sudari en el lloc singular. És a dir, els dos pactes, les dues aliances, l’antiga (el sudari) i la nova (els llençols). Però en lloc es diu que cregui. Això es diu només quan entra el deixeble estimat: “veié i cregué.” Per creure no n’hi ha prou amb veure, cal estar oberts al misteri. És ben clar que Jesús ha ressuscitat d’entre els morts però no tots ho creuen. I cada un se’n va a les seves respectives comunitats: Pere segurament decebut, el deixeble estimat segurament esperançat.

I avui? Hi ha persones que busquen, que busquen un sentit a les seves vides, com Magdalena. Hi ha persones, com el deixeble estimat -que anomenem Joan- que veuen amb els ulls del cor i creuen.  Hi ha persones que habitualment no s’atansen a l’altar, que no venen a  missa, que no fan festa en la seva vida, perquè (com Pere) porten una motxilla molt feixuga a les espatlles. Si no han fet net, com poden fer festa? I se senten necessitades de reconciliació. I se les ha d’acompanyar.

Però on era Maria la mare de Jesús? Com és que l’evangeli no en diu res? Ni diu tampoc que Maria anés al sepulcre? No li calia: prou sabia que el seu Fill havia Ressuscitat tal com va dir. Així com l’àngel Gabriel li va anunciar que seria mare, ara  és el seu propi fill el qui fa  el paper de l’àngel que li anuncia que tot recomença. El poble cristià sempre ha sentit que a la primera que es va aparèixer Jesús Ressuscitat fou a la seva Mare. I d’aquesta abraçada entranyable en trobem reminiscències en l’art, en les passions, en les processons com la de l’encontre que acabem de celebrar. Per què a la nostra processó Jesús és representat com un Infant? Perquè en la Resurrecció tot recomença. L’encontre de la Mare i el Fill, es troba també en textos de literatura medieval: en el manuscrit Llabrés de la Bibloteca de Catalunya (n. 1139) [Gabriel Llompart]. Crist canta: “Alegrau-vos Mare de Déu/Del vostre fill resucitat/mort en la creu, crucificat/ amb els dolors que vós sabeu.” I Maria respon: “O lo meu fill, Déu eternal,/de mort cruel resucitat,/matant, morint, de gran pecat/vencent la ira infernal.” El Crist continua el diàleg: “Vets-ma asi tot resplendent/ab lo cos cobrat, gloriós/ qui vinch, com veis, alegrar-vos/i traura-s de pena i turment”. Maria respon: “Alegreu-se los pecadors/d’haver guanyat la llibertat,/donant vostra sanch i rescat/ fins morir en mans de traïdors./Lo cel ab la terra té pau/feta ab ta resurrecció/ i la gent, benedicció,/i vos, beneit, que tal donau”. A la fi, els Sants Pares, acaben ensems: “Alegrau-vos, alegrau, reina del cel i terra” (ressonància de l’antic Regina Caeli, que hem cantat al començament de la missa.

Ho diu també Santa Teresa: “Díjome que en resucitando había visto a nuestra Señora” (Cuentas de conciencia, 13ª 12, Obras Completas). I fruit d’aquesta aparició Maria torna a convocar els deixebles i comença l’Església.

Què ens diu tot això avui?

En tota empresa -i l’Església és una gran empresa- calen quatre papers complementaris: el que preveu, projecta, dissenya l’estratègia, veu per endavant (el “deixeble estimat”). El líder impetuós que ha de fer cas al qui preveu i que és qui obre camí, encara que sovint no tingui les coses tan clares (Pere). La qui porta el dia a dia, la qui compta, la qui està atent als detalls (Maria Magdalena). I finalment, la qui vetllant les relacions humanes ajuda a aglutinar tots els treballadors i crea bones sinèrgies entre elles (Maria, la mare de Jesús). Perquè en una església sinodal encara que no tothom camini al mateix pas, tothom té una missió i tots els papers són complementaris.

Que aquesta Pasqua ens ajudi a viure d’una manera nova i plena la nostra missió, les nostres relacions de cada dia, les nostres petites o grans empreses, i la gran empresa que és l’Església.