Misèria i misericòrdia

Homilia diumenge V de Quaresma

Estem culminant la Quaresma, “primavera de l’esperit” (I. Gomà). L’escena evangèlica d’avui se situa en l’àrea del Temple de Jerusalem, el centre neuràlgic de la tensió entre Roma i Israel. El poble invasor i el poble ocupat. D’alguna manera Rússia i Ucraïna.

Jesús i els seus adversaris estan voltats d’una banda pel poble i de l’altra de fortalesa Antònia, tot un símbol de la dominació militar, administrativa i judicial de l’Imperi romà a Judea. La Torre Antònia, precisament al mateix lloc on hi havia el pretori marc del judici de Jesús davant de Ponç Pilat.

Aquesta és en certa manera la nostra situació vital avui. En una Europa en guerra, la diatriba, el debat, la perplexitat, és present en les taules rodones, en les nostres reunions, en les sobretaules, i en l’interior dels nostres cors. I la pressió dels mitjans ens força a no ser indiferents i a pronunciar-nos. I a decidir de quin costat estem. I això passa en tants àmbits de la nostra vida, en la família i en el treball, en la política, en el centre cívic i en l’associació. Ens obliguen a decidir i, per tant a judicar.

Aquells que porten la dona sorpresa en adulteri estan forçant a que Jesús, prengui partit i que la jutgi. A Jesús que ha dit “no judiqueu i no sereu judicats, absoleu i Déu us absoldrà”.  Però ara es troba en una situació límit, davant d’un dilema molt difícil de resoldre.

Els romans s’havien reservat la pena capital, però també per als jueus la llei era inequívoca, claríssima, deia: “Si un home és sorprès jaient amb una dona casada, tots dos han de morir, l'home i la dona (...) Si un home troba en una ciutat una noia verge unida per acord matrimonial amb un altre i jeu amb ella, traieu-los tots dos fora de la ciutat i apedregueu-los fins que morin. La noia ha de morir perquè, tot i ser dintre la ciutat, no va cridar que l'ajudessin, i l'home ha de morir perquè va violar la dona d'un altre” (Dt 22, 22-24). Fidels complidors de la Llei volien veure l’anomenat Messies de quin costat estava.

A Jesús d’antuvi li degué afectar molt que li portessin a aquella dona sorpresa en adulteri. No solament perquè l’adulteri era i és cosa de dos, i de l’home aquí ni se’n fa menció, si no perquè li devia venir a la ment i al cor el que va passar abans del seu naixement, que ell devia saber: Què hagués passat si Josep hagués repudiat a Maria, la seva mare ? Si Josep per un moment hagués cregut que Maria havia comès adulteri, sabia que la llei mana apedregar les adúlteres fins que morin i certament no és el que ell volia, perquè l’estimava. Aleshores com que era just i no volia que ella sofrís, va determinar d’abandonar-la però en secret per salvar-li la vida, fins que el missatger del cel el va dissuadir.  Difícil decisió.

Si Jesús declarava públicament a favor de la llei jueva hagués pogut ser interpretat com la reclamació d’un dret de sobirania contra els romans i per tant podien acusar-lo de sedició. Però si es manifestava en contra de la llei, era blasfèmia.

Sempre el Senyor respon per alt i se’n surt amb saviesa pel camí del mig: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat, que comenci a tirar pedres”. I després, en silenci, es posa a escriure a terra, potser per evocar el cerimonial dels jutges quan dictaven sentència: primer escriure-la calladament i després llegir-la en veu alta. I tots, avergonyits, comencen a desfilar: els mateixos acusadors es converteixen reus, que s’absolen ells mateixos començant pels més vells que és els qui més pecats tenien. Sant Pau comentarà aquesta mateixa situació, vàlida també per avui: “tu que et poses a fer de jutge; quan judiques els altres, et condemnes a tu mateix, perquè fas de jutge però actues com ells.” Em venia a la ment aquella pel·lícula “Dotze homes sense pietat”, de Reginald Rose, en la qual els qui han de judicar un crim, aparentment evident, es van posant en evidència ells mateixos, reus de tantes captivitats inconfessables.

L’escena final de l’evangeli l’adúltera i Jesús, tots sols: la misèria i la misericòrdia es miren els ulls. És l’artesania divina de condemnar el pecat i alhora absoldre el pecador. És la trobada avui dels qui són descartats amb els ulls misericordiosos de tants que els esteneu la ma.

Diuen que hi ha tres maneres d’enfrontar-se a la realitat: la dels qui miren enrere amb nostàlgia (són presoners d’allò que ja no serà mai més) la dels qui fugen endavant amb supèrbia perquè refusen mirar mai el passat i es tornen insaciables, i la dels qui intentem de trobar l’equilibri entre conservar i crear. Sentim-nos contemplats avui en la nostra misèria (“i tan pobres com som!”) pels ulls misericordiosos d’Aquell que ens ha cridat. I que l’Esperit Sant ens il·lumini per respondre amb saviesa els dilemes de la vida.