Temptacions d'ara mateix

 Estimats germans i germanes,

 A la claror d’aquest evangeli, preguntem-nos quines són o poden ser les nostres temptacions i proves en aquesta Quaresma de dos mil vint-i- tres. I demanem-li al Senyor lucidesa per entendre que les nostres ferides interiors poden esdevenir també ferides lluminoses. Hi ha diversos tipus de deserts però aquest que descriu l’evangeli d’avui era, sens dubte, un desert pedregós, un d’aquells “no llocs” adustos, impropis per a la vida humana. No era el lloc habitual de pregària del Senyor, però sí que ho fou al començament de la seva missió a l’hora de prendre les grans decisions. És bonic, convenient i, alhora difícil, d’anar al desert a fer pregària, a discernir. I dic difícil perquè en el desert és allà on s’esdevenen les temptacions més grans. Avui els deserts també ha envaït la nostra ciutat. Avui l’entorn és dur. Les lluites de poder que veiem al voltant nostre, dins les nostres mateixes comunitats que en diem cristianes, poden esdevenir pedres d’ensopec.

Amics, la precipitació sempre és mala consellera. Les coses, les persones, necessiten el seu temps. I ni una pedra no es pot convertir en pa, ni les plantes creixen estirant-los les branques, ni les persones no canvien per més que hi intentem si no és per gràcia divina i per dinamisme interior.

Però no cal anar al desert per ser temptat: també hi ha jardins amables, florits i paradisíacs com el dels nostres primers pares, que esdevenen llocs propicis perquè el temptador pugui fer de la seves.  I arbres del coneixement que ens enganyen prometent-nos que quan més acumulem en informació, en dades o en imatges, serem més feliços. Per això en aquesta Quaresma ens convé dejunar estones llargues de mòbil. Hi ha persones de tota edat pendents del mòbil tothora. No podem fer desert davant la pantalla negra del mòbil, de l’ordinador o de la televisió. Més i més informació no és mai més felicitat, si no més aviat el contrari.  L’excés d’informació i la pantallització de la cultura, de la qual parla Josep Maria Esquirol, arriben a intoxicar.

Com a resposta a la primera temptació, el Senyor ens fa el gran regal de l’eucaristia. Del pa, un aliment que esdevé aliment. De la importància no sols de prendre la comunió, si no de viure en comunió. Aquests dies a les celebracions als monestirs de Mount Athos,  a més del vi i del pa eucarístic que s’oferia als fidels ortodoxos, també se’ns donava a tots l’antidoron, un pa llevat ordinari beneït, però no consagrat, que ens permetia a tots sentir-nos en comunió.

La segona temptació em fa pensar en la del suïcidi: “tira’t dalt a baix”.  I hi ha moltes menes de suïcidi. Un de tràgic ha estat el de l’Ivan i la Leila germans bessons de dotze anys de Sallent que fa pocs dies es van tirar pel balcó. Difícilment sabrem la causa, potser el bullyng, potser el sentir-se refusats, potser per un problema de salut mental... El risc de suïcidi es multiplica per vuit en adolescents trans que se senten rebutjats. Però hi ha d’altres, formes de plegar de viure com són les renúncies o les dimissions forçades per les circumstàncies.

Jesús hi respon negant-se a plegar de viure o que li llevessin la vida. Recordem que al Senyor van intentar apedregar-lo o tirar-lo d’un barranc quan s’exasperaven davant dels seus discursos valents a la sinagoga i que ambdues vegades es va escapolir perquè no havia arribat l’hora. Jesús va rebutjar plegar de viure sempre fins a Getsemaní i encara aquell dia va suar sang, fins que el consol del Pare per mitjà d’un àngel li degué recordar el d’aquells àngels dels inicis de la seva missió, potser disfressats de beduïns el serviren al desert.

Al temple del Tibidabo, un vitrall presenta Jesús i el diable que amb un gest elegant li està mostrant a Jesús Barcelona i tota la seva àrea metropolitana, està inspirat en aquest mateix evangeli que avui hem proclamat “haec omnia tibi dabo...” et donaré tot això si et prosternes i m’adores. És la temptació de posseir, coses, idees i, sobretot, persones. És la temptació del poder que pren tantes i tantes formes, fins i tot tan subtils, que porten a la mentida a la tergiversació per mostrar-nos políticament correctes.

La resposta de Jesús és la del servei, només cal prosternar-se als peus dels germans que sofreixen i que no hem d’anar a cercar gaire lluny. Potser els tenim al costat, a casa o a la porta de Càritas parroquial. Aquesta setmana, el prior de la Cartoixa de Montalegre ha visitat un germà seu de 95 anys ingressat a Roca i Pi, era emocionant veure aquell home vestit de blanc que surt poc del seu claustre en aquella zona concorreguda on hi ha els ancians més dependents. Però  era talment un miracle veure el somriure d’aquell germà en cadira de rodes que tornava a articular paraules amb coherència i a somriure, en rebre la visita del seu germà gran en religió.

En un moment que tants joves i conversos s’entusiasmen per l’adoració eucarística -una praxi de pietat tan lloable- hauríem de recordar-los que postrar-se davant d’un malalt i d’un pobre és també una forma d’adoració.

En quants moments delicats de la nostra vida, estimats germans i germanes, hi ha persones que han fet l’ofici dels àngels vora nostre! Recordo que el rector de Calonge, mossèn Pere, cada nit, abans d’anar a dormir, tenia una conversa telefònica llarga amb un altre sacerdot, mossèn Gumersind, rector de Santa Eugènia de Palamós. La mare de mossèn Pere es queixava, però ell li deia: “mare, tu em tens a mi, però ell no té a ningú.” Donem-ne gràcies a Déu en aquesta eucaristia pels nostres àngels i demanem-li que vulgui escoltar benigne el seu poble a l’hora quaresmal.