Santíssima Trinitat 2025

Estimats,

recordo que vaig sentir cantar a Montserrat Español, bona amiga, soprano, aquesta antiga cançó:

Tres personas en una te muestra el cielo,

que en tres personas caben muchos misterios;

y aunque se oculten, está en Roma la sede,

sí, que los promulgue.

Sé fiel a tres virtudes en este mundo:

caridad, esperanza y fe del justo,

Si es que pretendes lograr eterna gloria

sí tras de tu muerte.

Després he sabut que era una seguidilla, una forma poètica, en aquest cas amb gran contingut teològic, expressat d’una manera molt senzilla. La cantava també la gran soprano Victòria dels Àngels, que com Montse, era profundament creient. Les nostres relacions personals estan immerses en el misteri. Hi ha una part visible i una altra invisible. Una part coneguda i una part desconeguda, per descobrir. Una part que és la que veiem els humans, una altra que només la veu Déu. La Trinitat: tres persones distintes i un sol Déu veritable, o tres persones que s’estimen tant que en fan una de sola. Del Monestir de les Clarisses de la Divina Providència de Badalona, fet per pescadors, que fa anys havia tingut una trentena de monges, amb el pas dels anys n’havien quedat només dues. Ara ja s’ha incorporat una altra germana, són tres. Són comunitat. Felicitem-les especialment avui jornada pro orantibus, és a dir la jornada dedicada a aquells i aquelles que preguen. Tinguem també avui una pregària i un record agraït per la veïna Cartoixa de Montalegre, allí uns homes preguen tot el dia, amb els llavis, amb el cor o amb les feines quotidianes. De vegades els veiem també passejar, contemplativament per aquestes muntanyes. Hi ha persones que ens diuen: “jo no vaig a missa, però cada dia prego”. Un home va perdre la mare. S’estimaven molt. Es va enfadar amb Déu i va deixar d’anar a missa. Algú li va dir que anés a visitar la tia monja. Li va explicar. La tieta li va respondre: “és normal, entenc que no vagis a missa, perquè per anar a missa, abans, cal pregar molt”. És allò que Santa Teresa de Jesús escrivia: "No es otra cosa oración mental, sino tratar de amistad, estando muchas veces tratando a solas con quien sabemos nos ama". Notem: “tratando a solas”, el primer nivell de pregària és la pregària en solitud i silenci, a plena llum, o en la penombra de la nostra cambra. Però hi ha d’altres formes de pregar. Luter, seguidor de Sant Agustí, agustinià, deia que cantar és pregar dues vegades. Quantes pregarà el qui també sap ballar? Sant Joan Pau II deia que dansar és resar tres vegades. A l’Àfrica, culturalment, es dansa molt sovint a casa i al carrer, a les celebracions, amb normalitat, amb alegria, de vegades amb suavitat, d’altres de manera sincopada, rotunda. Des de fa anys en algunes comunitats es practica la dansa contemplativa.

Ens fa falta la pau. Aquesta setmana ens han alertat novament les notícies d’una escalada de violència a l’Orient Mitjà un conflicte enquistat que, a molts, ens fa patir i ens encongeix el cor. Patim per les víctimes, fruits d’interessos cecs... Però no perdem la pau ni la capacitat de fer festa. Si la perdéssim, seria un triomf d’aquells que ens volen robar l’esperança.   

Tornem a la seguidilla. Immergim-nos en el misteri de la Trinitat. Sant Ignasi dedicava una estona a pregar amb cada una de les tres persones. la pregària amb Déu Pare és personal. La pregària amb Déu Fill és comunitària, és la que estem vivint en aquest moment eucarístic. La pregària a l’Esperit Sant és enmig de les realitats del món. Però tot és una única pregària. Es pot pregar amb tot el cos i es pot pregar practicant les virtuts teologals: fe, esperança i caritat. Les que hem de demanar, com un do del cel.  

Un prec a tots: practiqueu la solitud escollida i el silenci triat. A casa, o aquí a Sant Jeroni, tres dies, o en una altra hostatgeria monàstica. És en el silenci que el Senyor es revela.

Al segle XV, en l’època que es construïa aquest monestir, un caçador va trobar al paratge de Las Rocinas, una imatge de María, que es va anomenar la blanca paloma i també la Reïna de les Marismes. Ella és centre de devoció i element d’identitat del poble andalús: El Rocío. Que Ella, íntimament unida a la Trinitat, ens ensenyi a donar un sí, total, irreversible i sense condicions a allò que el Senyor ens demani.