Corporalitat.

Pasqua de Resurrecció 2019

El cristianisme és encarnació i, per tant, és corporalitat. Fixeu-vos que Jesús a l’instant suprem, en instituir l’Eucaristia digué, “això és el meu cos, aquesta és la meva sang”. Quan donem la comunió no diem “l’esperit de Crist”, “l’ànima de Crist”, diem “el cos de Crist”. Sant Pau agafà com a metàfora de l’Església el cos humà i la imprescindible interrelació dels seus membres.

Si Jesús hagués ressuscitat en un context grec, n’hi hauria hagut prou en afirmar que havia ressuscitat la seva ànima. En canvi, com que ressuscita en un context jueu, la desaparició del cos és un indici molt important. Acabem d’escoltar com la troballa del sepulcre buit és el que permet que Pere i el deixeble estimat, per fi, creguin. El discurs de Pere en els fets dels Apòstols està amarat d’aquesta fe. Certament que no es tracta d’un reviure biològic, la resurrecció va molt més enllà...

Nosaltres afirmem que creiem en la resurrecció de la carn. I és una afirmació que sembla estranya en una societat on les ciències avancen tant. Però el nostre coneixement és limitat. Poso un exemple: podem donar un cop de puny a la taula i dir que allò és matèria tocant i sonant, però els científics ens parlaran que gran part d’aquesta taula és matèria obscura. La realitat és molt més complexa de com la percebem, i aquesta  progressiva complexificació de la matèria és el que feia afirmar al neuròleg Paul Chauchard -que va dedicar trenta anys a l’estudi del desenvolupament i el funcionament del cervell humà- la seva fe en Déu. El cos humà és d’una gran i meravellosa complexitat.

Podem parlar de la llar, de la comunitat, del barri, de la ciutat... Però si anem a l’origen, la nostra primera casa és el cos. La societat tendeix a dividir la ment i el cos, la corporeïtat els identifica com un tot indissociable.

Hem de tenir consciència del nostre cos. I n’hem de tenir cura. Una anciana badalonina deia: “la salut del nostre cos/ que de joves la regalem a l’engròs/quan l’hem perduda/l’hem de comprar a la menuda.

El meu pare fa 90 anys i a casa n’estem contents. Dijous Sant que -era el dia- ens vam reunir a casa els fills i els néts.  Hi ha persones que no els agrada que les felicitin pel seu aniversari perquè consideren que no té cap mèrit anar passant els fulls del calendari, però s’obliden que poder passar full cada dia també és un do de Déu. El pare nasqué a Barcelona el 18 d’abril de 1929- l’any de l’Exposició Universal. El seu pare, el meu avi, Jaume, era industrial, va tenir diversos negocis i fou molt estimat pels treballadors: en sóc testimoni. El pare va treballar molts anys al seu costat, cada dia era el primer en obrir la porta de l’empresa. La seva mare, l’àvia Pepita, era mestressa de casa, però havia fet la carrera de piano i va conservar sempre l’estima per la música. El pare es va formar a l’Institut Balmes i a l’Escola Industrial de Barcelona. Va tenir molt bons professors, entre ells Guillermo Díaz Plaja i el Dr. Cipriano Montserrat. El seu director espiritual fou Mn. Francesc Miquel Rosell, que va treballar a la biblioteca universitària de Barcelona; ell va presidir el casament dels pares i em va batejar a mi i a la meva germana Àngels. Un dia el pare em va explicar que de jove li va passar pel cap ser monjo. Recordo que li vaig preguntar: “Per ser l’abat i manar molt?” I ell em va dir: “encara que hagués estat el més humil dels monjos”. Afortunadament per mi i els meus germans no et vas fer monjo. Fa gairebé 70 anys que vas conèixer la mare continueu feliçment units. Heu tingut quatre fills i nou néts. Besnéts, encara no, però  tot arribarà. Pare avui et felicitem de cor. Gràcies a tu i a la mare tenim aquest cos que ens permet viure.

Celebrem doncs, amb molta alegria la Pasqua florida que es prolongarà demà. Ahir un amic badaloní m’explicava perquè a Catalunya fem dos dies de festa per Nadal, Pasqua de Resurrecció i Pasqua de Pentecosta. Perquè és així a Catalunya i no a la resta d’Espanya. Ve ja dels temps de Carlemany, quan les persones havien de desplaçar-se per celebrar la Pasqua, se’ls facilitava que tinguessin tres dies no laborables –dissabte, diumenge i dilluns. A França aquest saludable costum s’ha perdut, però a Alemanya que formà part de l’Imperi Carolingi, també es manté.

La fotografia de portada de Catalunya Cristiana d’aquesta setmana és molt eloqüent. La va fer la Teresa Biayna: És una flor preciosa, rosada, que surt del tronc del prunus del del seu badiu.  Jo la trobo molt simbòlica perquè tenint darrere un teló de fons aspre, el del tronc, la flor apareix encara més bella i delicada. Quan ens anem fent grans el nostre cos és va debilitant, però com deia el bisbe Carrera no és l’hivern, cada vegada estem més a prop de la primavera. Mossèn Miquel el dia del casament dels meus pares els va dir: “que la vostra llar sigui un niu d’ocells en primavera eterna i un trosset de Cel aquí a la terra.” Un bon desig. Per difícils i dolorosos que siguin els moments que ens toca viure, pensem que la natura sempre reneix amb molta força i que van naixent flors a cada instant.

Germans i germanes, que tinguem la consciència i la cura justa i sol·lícita del nostre cos i del cos dels altres. Bona Pasqua de Resurrecció!