La ultimitat

Homilia. Diumenge XXV de durant l’any

Recordo un professor de batxillerat als jesuïtes de Casp, l’Alfons Banda, que opinava que tothom havia de percebre el mateix sou. Nosaltres, aleshores adolescents, ens hi enfadàvem i li dèiem que on quedava l’estímul de poder guanyar més... Però per a ell el sou era fins a cert punt secundari, l’important era la satisfacció de la feina feta.

Amb els anys l’opinió d’aquest bon professor, ja traspassat, m’ha fet pensar en aquesta paràbola d’avui, per a molts paradoxal. El meu avi Jaume era un empresari català de tota la vida. El dia del seu enterrament l’església es va omplir de treballadors, no solament dels qui estaven en actiu, sinó també d’aquells que havien estat acomiadats: tot un signe d’estima i de respecte. L’avi Jaume era creient i practicant, però gairebé mai li havia sentit comentar cap evangeli, excepte aquest d’avui, el de la paràbola dels treballadors de la vinya amb la qual manifestava que estava plenament d’acord.

Aquesta paràbola és una gran lliçó d’ultimitat: “els darrers seran primers i els primers darrers”. És l’acompliment de la paraula profètica que hem proclamat: “els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus”. Quan en un grup o en una comunitat tothom vol ser el primer, allò esdevé un guirigall. En canvi quan tots es fan últims, tots esdevenen primers.  Manolita Pedra, teòloga, en el seu llibre 30 veus per a una nova evangelització, prologat per Josep Maria Rovira Belloso (Barcelona, Edimurtra, 1996) dedica un capítol a la ultimitat i entre d’altres coses diu: “ La ultimitat és un concepte poc utilitzat en la reflexió i la pastoral eclesial (...) En la societat civil, radicalment competitiva, el ser últim està claríssimament considerat com un antivalor (...)Contra el desig d’estar per damunt dels altres; contra la voluntat possessiva sempre latent en el cor de tot home i de tota don, cal assolir la llibertat que només arriba amb la desapropiació de les coses (p. 266).

Un exemple d’ultimitat l’hem tingut en la Núria Gispert, que ahir vam acomiadar. Ella era una dona forta i, alhora, tendra i maternal. Per a ella el compromís cívic i social i la fe cristiana eren indestriables. Ja als catorze anys va començar a fer voluntariat una escola del barri de Can Tunis on ajudava a les religioses que atenien a fills de mares solteres, de prostitutes i de famílies trencades. I va arribar a ser directora de Càritas Barcelona i presidenta de Càritas Espanyola. Els petits i els últims li havien robat el cor...Que el seu exemple lluminós romangui sempre entre nosaltres.