Abnegació alegra

Diumenge XXII de durant l'any

 Que humana que és la situació de Jeremies: parlar de Déu li és motiu d'escarnis i de burles. No parlar-ne li crema els ossos.  Això el cansava. No obstant la grandesa d'aquest profeta va  perdurar en el temps, de manera que la gent el comparava a Jesús. Avui quasi no parlem de Déu, o només amb uns pocs. En certa mesura vivim un cristianisme vergonyant. Santa Teresa de Jesús deia: "hermanos, una de dos: o no hablar, o hablar de Dios". 

Es pot parlar de Déu de moltes maneres: amb les paraules i amb els silencis, amb les obres i amb el testimoni. Amb una alegria pregona. Amb el tracte respectuós i delicat.

En una societat on tenim set de sentit i d'esperança, és molt important parlar de les coses que ens porten a Déu. Una manera de parlar-ne  ens l'ha indicada Sant Pau: "transformar-nos renovellant la nostra manera de veure les coses". Cadascú pot intuir com. I si no pot demanar ajuda.

El diàleg ens ajuda a aquesta transformació. I també les equivocacions. De vegades "pensant fer un favor" com Pere a Jesús, amb la millor intenció, ens equivoquem de mig a mig. Recordo que el recordat bisbe Jaume Camprodon explicava que en una ocasió havia anat a veure una malalta greu i a portar-li els sagraments. La dona va deixar caure una llàgrima. El mossèn pensant que plorava de tristor, va intentar consolar-la i animar-la dient que no tot estava perdut, que potser es curaria...i ella mirant-se'l li va dir: "ploro d'alegria perquè me'n vaig a veure el Senyor", deixant mossèn Jaume ben confós.

Una manera de parlar de Déu és l'abnegació, això és negar-se a un mateix. L'abnegació és una virtut que consisteix a sacrificar els interessos, els desigs, la pròpia vida,en favor dels altres o de tots sempre amb l'esguard del Bé suprem. Tots en coneixem de persones abnegades. Em ve a la ment una dona, la Mercè, que va tenir cura a casa seva un nebot paraplègic, en Manel.Tan ella com el nebot estaven sempre alegres. O l'Àlex que es presenta com a no creient i dedica hores i hores a tenir cura del seu pare ingressat en una residència i d'altres ancians...O en Francesc, que durant més de cinquanta anys va atendre la seva esposa, malalta mental, i que quan va morir i jo li vaig insinuar que aleshores viuria un cert alliberament, em va respondre "mossèn és que un s'acostuma fins i tot al dolor"...

 Una persona abnegada em parla de Déu sense paraules Ara,l'abnegació no s'improvisa, s'aprèn i s'ha d'anar conreant tota la vida. Podríem dir que és la culminació de l'itinerari vital del cristià.´´´´