Els darrers bancs

Homilia diumenge XXX de durant l’any

Aquesta paràbola de Jesús és molt real i us pregaria que no penséssiu: “això és per als altres”. No: també és per a tu. També és per a mi. Si ens aturem un moment haurem de reconèixer que tots nosaltres també  hem pensat de vegades: “no sóc com els altres...”.  Molt sovint som temptats per la vanitat, de vegades ben subtilment. Ens agrada que ens alabin i fins i tot que ens adulin... Però  també és cert que de vegades ens sentim ben poca cosa com el cobrador d’impostos que “ni gosava aixecar els ulls al cel”. Santa Teresa deia que “humildad es andar en verdad”. Entre poc i massa. I el Senyor és pedagog perquè quan ens vantem massa, ens ve, no sabem com, una cura d’humilitat.

Quan jo era capellà jove, no podia sofrir que la gent a missa s’assegués als darrers bancs. Pensava, i penso encara, que una assemblea dispersa no és assemblea ni és missa. Però amb tot, cada vegada més respecto aquells que seuen als darrers bancs… El bisbe Joan Carrera, deia : potser un home a l’església mai no cantarà, però això no vol dir que no pregui interiorment ni que no s’uneixi al sentit dels cants. I penso, qui sóc jo per judicar-los? “Molts que ara són primers seran darrers...”. Abans de combregar a totes les misses diem com el centurió: “Senyor jo no sóc digne que entreu a casa meva…”. I el Papa Francesc, com molts sacerdots, acabada la missa, es posa a donar gràcies, als darrers bancs...

És la lliçó de la ultimitat. Aquella que haurem d’aprendre al final dels nostres dies. Si tots quan s’apropés el nostre final fóssim capaços de repetir aquestes paraules de Sant Pau que hem escoltat: “Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel”. Quin testimoni que ens donen les persones grans que malgrat les limitacions de l’edat, malgrat no entendre moltes coses, es mantenen fidels! Voldria esmentar el bisbe Jaume Camprodon, emèrit de Girona, que aquesta setmana ha celebrat els seus 40 anys de bisbe i ho ha fet senzillament en el lloc on resideix, les Germanetes dels Pobres de Girona, on als seus 85 anys viu voltat d’ancians i d’ancianes com ell i que en la seva missa quotidiana ens va obsequiar amb una homilia preciosa sobre les llums que Déu li havia enviat en la seva vida.

Avui fa 27 anys que el Papa Joan Pau II, aviat sant, va convocar els líders religiosos del món a pregar per la pau. Tots recordem la imatge del Papa al centre com amfitrió, però al mateix nivell dels diversos líders religiosos sense cap distinció. L’Esperit d’Assís és un signe del temps, un fruit del decret de llibertat religiosa del Concili Vaticà II. Any rera any, les trobades interreligioses s’han anat estenent pel món, organitzades per la comunitat de Sant Egidio i convocant també intel·lectuals, artistes i polítics. Tot un signe del nostre temps. Les religions tenen una especial responsabilitat en la causa de la pau.

Jo em vaig ordenar precisament l’any 86, l’any de l’Esperit d’Assís i he sentit que aquest Esperit marcava el meu ministeri. Per això quan fa dos anys vaig celebrar el 25è aniversari d’ordenació, vaig escriure aquest sonet que vaig llegir en l’àpat del Seminari:

Ens van ordenar l’any vuitanta-sis

-o blanca corona del presbiteri!-

pels laics agombolats, preuat misteri,

servem d’aquell jorn un calfred precís.

 

El Papa inicià l’esperit d’Assís:

el vent del Concili planava aeri

com un signe del novell ministeri

promoure amb creients del diàleg l’encís.

 

Amb l’argent als polsos, Benet XVIè

ens fa sortir a l’atri dels gentils:

enraonar-hi ens farà a tots més humils.

 

Veiem despuntar un matí serè

contemplatius pobres com sant Francesc,

obrim les finestres, que entri l’aire fresc!

 

Ara m’adono que vaig acabar esmentant precisament a Sant Francesc i l’aire fresc... sense saber que dos anys després el Senyor ens regalaria un bisbe de Roma que imitant el pobrissó adoptaria aquest nom i que, com diu amb l’encert l’acudit, portaria a l’Església “Buenos Aires”.