L'Imperi i els més pobres

Homilia diumenge XXIX de durant l’any. Domund

Estimats,

Ben difícil la situació de Jesús: si es declarava a favor del César, perdia el favor del poble.  I el favor del poble era l’únic que el protegia perquè els seus adversaris ja tenien decidit eliminar-lo. Si en canvi, deia que era il·lícit pagar el tribut equivalia a constituir-se en el cap moral d’una insurrecció - d’una sedició?- perquè el tribut era signe eficaç de vassallatge a l’Imperi. Però Jesús solia respondre amb una alçada de mires que no tenien aquells que l’interrogaven. La seva resposta és plena de saviesa: “retorneu al César allò que és del César i a Déu allò que és de Déu.” Li preguntaven sobre coses del César, però ell havia vingut a parlar de les coses de Déu.  I amb la seva resposta està dient que el César, el kàiser, l’emperador, no és Déu.  Els caps d’Estat no són déus. I els Imperis també s’extingeixen. Les teocràcies –si més no a l’occident s’han acabat. Però el projecte cristià és edificar el regne de Déu ja des d’ara a la terra.  I què ens trobem avui? Ideologies que neguen implícitament o explícita les arrels cristianes dels nostres pobles, les arrels cristianes d’Europa... si no es recuperen, Europa fracassarà, com en paraules de Sant Joan Pau II, va fracassar quan la guerra de l’ex-Iugoslàvia.

La celebració del Domund, ens ajuda a alçar la mirada de l’entorn immediat -tan convuls- i a tenir-ne una altra més universal que mogui els cors de tots a compartir la fe i la caritat amb les esglésies més pobres del món. Al Catalunya Cristiana d’aquesta setmana,  Rosa Maria Jané, explica que els territoris de missió són els llocs on l’Evangeli ha arribat més recentment i on l’Església encara s’està consolidant. Recorda que més d’un terç de l’Església universal (el 37%) està constituït per aquests territoris... Les necessitats són ingents: gairebé la meitat de la humanitat (el 46,92%) i el 21,56% dels catòlics viuen en aquests territoris.

Davant d’una sega tan abundosa, què podem fer? En primer lloc, pregar, ho podem fer en concret pels gairebé 13.000 missioners espanyols escampats arreu del món. Santa Teresa de Lisieux, tenia sempre en l’oració als missioners i tot i que no es va moure mai del seu convent,  fou proclamada patrona de les missions. En les nostres pregàries personals i comunitàries hi haurien d’ocupar un lloc destacat els missioners i missioneres. Els Grups d’Oració i d’Amistat en senten com a membre algun en concret i sempre preguen per les seves intencions.

En segon lloc, fer-los arribar la nostra aportació econòmica. En el decurs de l’any hi ha diverses campanyes missioneres, a més del Domund, la Infància Missionera, la destinada a les Vocacions Natives, les que es fan en record i atenció de missioners diocesans... La solidaritat s’expressa donant.

Fa ben poc vam acomiadar la germana Roser Morera, durant 47 anys missionera en el Congo, que rebia amb alegria Catalunya Cristiana i que, ja molt malalta, va pregar que després de la seva mort el continuéssim enviant a les seves germanes. En una emotiva carta de comiat expressava: “des de la meva limitació i malaltia us animo a tot l’equip a continuar aquesta tasca magnífica d’evangelització de la nostra terra.”

Naturalment una manera excel·lent de col·laborar en les missions és dedicar mesos, anys o la vida sencera, a esdevenir missioner com a laic, com a religiós, com a prevere. Fa ben poc ha retornat a la seva diòcesi de Girona, el missioner olotí Joan Soler, durant nou anys actiu a Togo a l’Àfrica, des d’on ha escrit unes cròniques amarades de frescor evangèlica i de realisme punyent que emocionaven el bisbe Jaume Camprodon. En una d’elles explica: “em truquen d’un poble. El catequista. Te’n recordes d’en David? Sí. Com no me’n recordaré. S’ha mort a Costa de Marfil. De què? Silenci. La resposta ja la sé. S’ha mort de treballar en condicions precàries. S’ha mort de pobresa, de malaltia, d’enyorança. S’ha mort amb 19 anys perquè no és res més que un pobre africà de la regió de Savanes. I de sobte em venen tants de records. Els seus somriures, les seves converses, els seus desigs. Desigs senzills: Es volien casar, tenir mainada, una casa amb un camp per cultivar el blat de moro i algunes gallines. No desitjaven res més que poder viure. I ara em toca celebrar misses per ell. Jo volia casar-lo, jo volia batejar els seus fills, jo volia celebrar la vida amb ell, i ara em toca plorar la mort amb els seus pares.     Per això –afegia mossèn Joan Soler- tinc por d’arribar a Catalunya. Tinc por de veure les imatges del Mediterrani, de les tanques de Ceuta i Melilla… Tinc por no només perquè veure els meus germans en Crist morts en algun racó, sinó perquè potser, en algun dels rostres hi reconeixeré un dels meus fills. I això, de ben segur, que m’acabarà de destrossar l’ànima. Tot i que em queda una esperança, perquè potser, qui ho sap, en algun racó mig amagat, trobaré un jove que ven productes a peu de carrer, i per sorpresa meva em cridarà, Père Soler, i em giraré i el reconeixeré, i l’abraçaré, i cridaré a tothom: Mateu el vedell gras, perquè el meu fill que havia perdut, ara l’he retrobat. El meu fill que era mort l’he trobat en vida.