Lluís Nadal Padró. 45 anys de l'ordenació

Lluís Nadal Padró. 45 anys d’ordenació (1980-2025)

Parròquia de Santa Maria de Badalona, 8 de novembre de 2025

M’emociona participar en aquesta taula rodona en el mateix altar on fa quaranta-cinc anys en Lluís Nadal Padró fou ordenat de diaca pel ministeri del cardenal Narcís Jubany i Arnau, que va contribuir tant en la restauració del diaconat en l’Església universal. Gràcies per convidar-m’hi.

Al Lluís Nadal, tot i ser de Badalona, el vaig conèixer a la Facultat de Teologia de Sant Pacià.  Arran de la seva ordenació, mossèn Pere Tena, liturgista i després bisbe, el va convidar a que ens parlés als estudiants de Teologia del diaconat, d’aquest ministeri restaurat en l’església catòlica que nosaltres desconeixíem. Estàvem encuriosits. En Lluís era un home alt i corpulent, correctament vestit, amb americana i corbata. Recordo amb la humilitat que va parlar i, com des del primer moment, va citar la seva esposa, la Montserrat i el paper que aquesta havia jugat en el “sí” que ell havia donat.

Vull dir d’antuvi que crec en aquest ministeri eclesial renovat. Crec en el diaconat. Calen diaques que visquin l’especificitat del seu ministeri encarnat al segle XXI.  Crec que els diaques heu fet, feu i podeu fer molt de bé en les nostres comunitats i en el diàleg entre l’església i la resta de la societat. Hi ha molt a segar. Els cristians avui som una minoria creativa. Vivim en una societat on certament hi ha un retorn a Déu, amb bells processos de conversió, amb cristians madurs... però alhora amb molta ignorància i distanciament del fet religiós i de la vivència de la fe i amb un descens notable de la pràctica religiosa i del compromís que se’n deriva.

Vaig aprendre molt del Lluís Nadal en els anys que vàrem treballar plegats aquí a Santa Maria en temps de mossèn Ramon Boldú i, sobre tot a l’església antiga de Sant Francesc d’Assís de Bufalà on va exercir la seva diaconia fins a la mort. S’hi estava molt a gust a Bufalà i van saber mantenir-hi el caliu comunitari. Molts pensàvem que se li encomanaria la responsabilitat de portar la parròquia com a rector. Però no va ser així.  Ell va estar present  en la benedicció de la primera pedra del nou temple, tot i que no el va veure acabat perquè va morir el 2002 i el temple no es va poder inaugurar fins el 2008.

En Lluís era un home de seny i de consell. Serè. Humà. Discret. Mai no el vaig sentir parlar malament de ningú. Sempre disposat a fer un favor.  Aparellador de l’Ajuntament de Badalona era un bon professional. Un home que trobava solucions tècniques ben pensades. Un badaloní que estimava la seva ciutat, la cultura, la gent.

Era també un bon cristià, compromès, molt montserratí. En Lluís i la Montserrat es van casar al peus de la Moreneta. Algunes tardes agafaven el cotxe i feien un puja i baixa a Vespres.  Els agradava molt. Els asserenava. Jo crec que s’alegraria de veure com la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat aquí a la parròquia de Santa Maria, s’ha revitalitzat tant.

En Lluís no pensava ser diaca. Però saber respondre a una crida explícita del doctor Jubany i per la seva mediació va donar un sí a Déu. Total, irreversible, sense condicions. Quan ja diaca, el dia de Nadal proclamava el pròleg de Sant Joan, en dir “de l’abundància de las seva plenitud tots n’hem rebut gràcia sobre gràcia”, en Lluís s’emocionava. Estava convençut que tot és do.  Però sabia també que era un sí especialment arriscat i significatiu, perquè de fet, i tot i l’antiguitat del diaconat, representava la inauguració d’un nou ministeri en l’Església. El ministeri dels servei. El més proper al que Jesús va fer abans del Sant Sopar, quan va rentar els peus als deixebles. En Lluís somreia quan ens explicava la sorpresa de les parelles que casava quan ell els preparava i feia referència a la seva situació d’home casat.

La seva esposa, la Montserrat Padrós Cuyàs, que va morir el passat mes de juliol, va viure amb molta profunditat el  ministeri del Lluís. Ella mateixa escrivia: “el moment de l’ordenació va ser un punt molt fort per a mi. Vaig experimentar, al final de la cerimònia, la presència viva de l’Esperit Sant, aquell esclat fort d’alegria entre tots, per a mi mai viscut”. Tot seguit afegia: “Després no va ser fàcil, incomprensions, semblava que el diaca feia nosa, no sabien on posar-lo. En Lluís anava acceptant tot el que venia amb l’ajut de la pregària...” La Montserrat sempre que veia el doctor Jubany li agraïa que hagués ordenat diaca el seu home.  En Lluís i la Montserrat van suscitar vocacions al diaconat i també al laïcat responsable amb grups de famílies.

La seva relació era complementària i divertida. Quan en una reunió la Montserrat feia una intervenció massa contundent, en Lluís deia amb humor suau: “Montserrat, Montserrat, modera’t!”.

Una persona clau en la vida del Lluís i la Montserrat fou el seu fill Jordi. Per a mi el Jordi és un exemple vivent de com una persona que se sent estimada és capaç de superar els límits. En Jordi arran de la mort del seu pare, es va proposar de seguir-lo en el servei de l’altar i portant la comunió als malalts de casa. I ho ha aconseguit.

En Lluís era un home discret, respectuós, que mai no parlava malament de ningú. Sobri en el capteniment, en el seu viure. Que escoltava amb atenció.

Mossèn Andreu Pascual, rector d’aquesta parròquia que també acompanyava diaques en la seva formació, deia que dels tres graus del ministeri ordenat, el més proper a l’evangeli era el dels diaques, perquè el diaca és el servidor, el que renta els peus... Un exemple per a bisbes i preveres. I m’alegra que avui es trobi aquí el bisbe Javier Vilanova, discretament assegut al segon banc. Amb ell fou amb qui primer vam parlar de la celebració d’aquest acte d’avui, fa mesos.

Una de les lliçons que vaig aprendre del Lluís era la importància de detectar el que ell anomenava persones provades. Quan parlaven amb una parella que es preparava pel matrimoni, o amb algú que acudia al despatx i  detectava una especial maduresa, si aprofundia una mica s’adonava de que havia patit una malaltia, o la pèrdua d’una persona estimada... deia “és una persona provada”. I en una persona provada s’hi pot confiar.

Una altra lliçó la vaig aprendre a l’altar. Un dia vaig atansar el calze a mossèn Lluís perquè combregués i ell em va dir després de missa: no me l’has d’atansar perquè el diaca és el ministre del calze. És ben cert, ja el Directori dels Diaques afirma: “a l’altar el diaca desenvolupa el servei del calze i del llibre.” Com em plauria que la comunió amb les dues espècies s’anés normalitzant!

En Lluís i la Montserrat miraven endavant i els dolien el que ells conceptuaven com a actituds nostàlgiques . Un dia a Bufalà, vàrem estrenar un penó processional dedicat a Sant Francesc d’Assís. El disseny del Sant, dibuixat per la Dolors Torrents, era vigorós, però la forma del penó era molt clàssica. A en Lluís es notava que això no li plaïa. I jo li vaig dir amb un somriure: “tot torna, Lluís”. Al cap d’uns dies em va respondre: contundent “tot torna, si es fa tornar”. L’equilibri entre crear i conservar no sempre és fàcil i sovint, darrerament, ens inclinem per aquest últim.

Quan en Lluís em va comunicar que li havien trobat unes cèl·lules malignes, estava serè i sencer. Ja al llit de mort em va dir amb senzillesa: “accepto que estic malalt”. El dia del seu comiat a la parròquia de Sant Josep, em va emocionar la llarga corrua de diaques que precedien el fèretre de mossèn Lluís. El seu exemple i el seu testimoni havia calat.

La situació avui ha canviat; Badalona és tercera ciutat de Catalunya i a la vint-i-dosena capital de l’Estat Espanyol. Badalona és més gran que moltes capitals de província. Un recorregut per alguns dels nostres barris ens mostra, com deia amb humor el recordat bisbe Joan Carrera, que aquí la pluralitat està garantida. I, proporcionalment, hi ha molt pocs diaques. Els motius deuen ser diversos, però, sigui com sigui, calen més diaques. De badalonins només hem tingut en Lluís Cortada (també fruit del ministeri del Lluís i la Montserrat), en Josep Vallverdú (+), en Quim Sabater (que ha explicat l'origen de la seva vocació) i ara en Carles Rubio, que és d'una altra fornada.

Hi ha molt a segar. El món de la cultura, de l’esport, del diàleg interreligiós,  de la ciència, de la preservació de l’espai natural, el món de les xarxes socials, una societat tan intercultural i interètnica,  demana un nou perfil de diaques capaços de ser subjectes de diàleg en l’àmbit de la cultura i de les cultures. Alhora, en l’àmbit de la litúrgia i dels sagraments, cal el ministeri dels diaques per donar resposta els drets legítims dels fidels. Demanem doncs a l’amo dels sembrats que enviï segadors.

I cal també una cooperació franca i sincera entre preveres i diaques. Quan més coneixença i amistat hi ha, més s’allunya la malfiança.

Encomanem-nos, doncs, a mossèn Lluís i invoquem a l’Esperit Sant a fi que els bisbes cridin, convoquin al diaconat a homes provats, homes humils i madurs, disposats a servir i no a fer-se servir, que tinguin l’enginy de la caritat, per saber ajudar molt i bé. I que els cristians, laics i preveres, siguem diligents alhora de detectar i d’acompanyar bé aquestes vocacions. Que ens hi ajudi el testimoni lluminós de mossèn Lluís Nadal i Padró

 

Sonet amb estrambot deprecatiu al diaconat.

Parròquia de Santa Maria de Badalona, 8 de novembre de 2025

Beat Joan Duns Escot.

 

En memòria de mossèn Lluís Nadal i Padró, protodiaca.

 

Senyor envia’ns diaques novells

humils predicadors de la paraula

que serveixin amb enginy cada taula

i atreguin pels seus gests silents i bells.

 

Que a les noces beneint els anells

o predicant que és l’amor la baula

que rica enjoiella la sobretaula,

facin estremir el cor més que les pells.

 

Diaques, sou talment com les frontisses

que feu més enriquidora i planera

la relació entre el laic i el prevere.

 

Ministre de Déu que el calze hisses,

servint amb l’esposa la comunitat,

alegres poble, barri i ciutat.

 

Ajuda’ns a explorar nous camins

i obre’ns el cor als designis divins.