El sentit ocult i profund de totes les coses

Homilia diumenge II després de Nadal  5/01/2014

Avui ens preguntem: per què el dolor? Per què la humiliació? Per què tantes mesquineses? Per què el sofriment injust dels justos? Això s’ho preguntaven ja les persones fa segles: són les grans preguntes de la humanitat. Escriu un autor: “Els éssers humans interpel·laven Déu. I Déu callava. Els homes maldaven per culpar Déu del fracàs de la historia… però cap resposta feia emmudir els interrogants eriçats en el cor de l’home. Ara en aquest Nadal, Déu parla. I l’home calla. La resposta de Déu al sofriment de l’home és aquesta: Déu també sofreix. La resposta de Déu a la humiliació és aquesta: Déu també s’humilia. La resposta de Déu a les mesquineses és que Jesús també les sofrirà.  Ja no estem desvalguts en la nostra soledat: Déu és amb nosaltres… La raó guarda silenci i parla el cor. Narra la historia d’un Déu que es fa infant. “Infant” vol dir etimològicament el “que no parla”. I el Nen Jesús no parla, ni pregunta, ni respon; però és un nen que està enmig de nosaltres i la seva presència és la resposta definitiva. (Cf. L. BOFF,  Nadal, la humanitat i la jovialitat del nostre Déu)

Francesc Torralba escriu: “El nadó jeu en el bressol. M’apropo i observo. El seu rostre silenciós transmet una pau indescriptible (...). En mirar-lo em sento envaït per una profunda placidesa, per un benestar absolut. El rostre del nadó és un rostre serè, atemperat i entranyable. La seva presència tan diminuta i inconsistent captiva la mirada de tots els adults. En veure’l, hom se sent posseït per un sentiment de tendresa, de proximitat i d’afecte (Cf. Rostres de silenci. És aquesta tendresa de la qual ens parla sovint Francesc, amb gests i paraules.

La nit s’ha il·luminat. Escrivia el P. Bertran, poeta: “O fosca de la nit de Nadal/tu ens has portat la llum!”. Sí la nit s’ha il·luminat i el nadó de Betlem ha il·luminat el sentit ocult i profund de totes les coses que vivim, de totes les coses que ens passen...

Aquest evangeli que he proclamat és tan bell i tan profund! Recordo que un diaca amic, mossèn Lluís Nadal, s’emocionava sempre que el proclamava. “La Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres”. La veritat central del cristianisme. La clau de volta de la cripta on reposa tot el temple de la Sagrada Família. De vegades quan ens sentim més febles, més vulnerables, més sols, ens basta una paraula amiga, per reconfortar-nos. La paraula és capaç de donar futur i llibertat! Imaginem-nos la Paraula Divina, el gran projecte de Déu sobre la humanitat, quina font de gràcia no serà!

Aquesta nit molts veuran les cavalcades, d’altres estaran enllestint els últims preparatius... Recordem que el millor regal són les persones. Que el millor obsequi per als altres podem ser cadascú de nosaltres. Que cadascú duu dins l’or, el tresor de l’existència, l’encens, el perfum d’haver estats divinitzats i la mirra de la nostra contingència i del nostre límit que fa xarxa amb la contingència i el límit de tota la humanitat.