domingo, 25 de enero de 2015

L'oportunitat present


Homilia diumenge 3 de durant l’any 25/01/2015

A la primera lectura ens sobta la desproporció: Jonàs era un home sol i la ciutat de Nínive era molt gran, una metròpoli: calia tres dies per recórrer-la. Nosaltres vivim en una metròpoli (tota l’àrea metropolitana de Barcelona) encara caldria molt de temps si l’haguéssim de recórrer a peu! Però sovint, quan passo per l’autopista i veig aquestes cases altes de pisos, penso: quantes històries de vida darrera cada carrer, cada bloc, cada porta... Sovint, quantes sofrences! Quantes famílies desestructurades, quants han perdut el nord i l’esperança!

Aquell fou un gran repte pel profeta Jonàs que, no obstant, va assolir la conversió de Nínive  D’alguna manera aquesta asimetria és la que avui la comunitat creient, la “minoria creativa”, experimentem davant d’unes ciutats que han crescut de manera  desorbitada. Estem cridats a treballar per la conversió dels seus ciutadans, és a dir, a ajudar que les persones es girin cap allà on hi ha la veritable felicitat. I ens sentim petits, amb pocs recursos o simplement preferim no complicar-nos la vida.

Dimecres al capvespre, a Barcelona, esperant per començar un acte al carrer se'ns va acostar un noi jove: anava molt brut, semblava que hagués dormit al carrer més d’una nit. Ens demanava si li podríem comprar alguna cosa per menjar. No m’hi havia trobat mai. Em va faltar coratge per acompanyar-lo a la botiga –l’acte anava a començar- i simplement li vaig donar una almoina perquè ell mateix anés a comprar alguna cosa. Dijous al metro, se’m va atansar una dona de mitja edat, invident. Potser tenia un residu visual. Se la veia alterada, em demanava per un carrer –un centre de salut mental-. Com bonament vaig saber li vaig indicar: havia de fer transbord fins a tal estació i quan hi arribés preguntar... Quan la veia allunyar-se pensava entre mi com és que ningú acompanyava aquella dona quasi invident i delicada mental al seu destí. Jo mateix hauria pogut fer-ho, però anava subjecte a un horari i no ho vaig fer. De vegades a la nit penso que també en aquestes situacions incòmodes i doloroses, Déu se’ns atansa. I ens sentim petits i ens falta agilitat per donar-hi resposta. Però, com ha dit Sant Pau, no podem deixar perdre l’oportunitat present. Quantes vegades la conversió de què parla Jesús a l’evangeli és deixar-nos de mirar al melic i mirar cap endavant i cap enfora. És deixar de tenir una mirada superficial i mirar amb profunditat l’altre.

Sortosament davant del creixement de la misèria, d’aquestes pobreses tenebroses que genera la gran urbs estem assistint també a un esperançador creixement de  la solidaritat. D’aquells que tenen cura dels altres, personalment o en comunitat, professionals, voluntaris, mediadors, animadors socio-culturals, escoltes del telèfon de l’esperança... De vegades la fe només hi és implícita, però en qualsevol cas s’ha traduït en obres.

L’Evangeli ens ensenya que la conversió no és una cosa teòrica. És un procés que pot durar anys. Aquells primers apòstols ho van deixar tot, nau i xarxes per anar-se’n amb Jesús. Era l’inici d’una gran aventura però ells, probablement, no ho sabien. Una resposta tan immediata sembla que no es pugui improvisar. Jesús els crida de dos en dos i després els enviarà també de dos en dos. Si els crida a anar amb Ell, vol dir que fidel a l’amistat, els continuarà acompanyant sempre. Jesús també ens va cridar un dia. Quan experimentem que Ell camina al costat nostre, ens sentim molt coratjosos i “Nínive”, la ciutat immensa, se’ns fa petita.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.