Homilia en el comiat de Núria Gispert Feliu (1936-2020)

Tanatori de la Ronda de Dalt d’Altima, 19 de setembre de 2020

Ens costa, però se’ns ha mort la Núria, una catalana, una santadreuenca, forta i afable que ha sabut sempre harmonitzar el seu compromís cívic, polític i social amb la seva fe cristiana i amb la seva pertinença a l’Església. Donem gràcies a Déu per la seva vida i el seu exemple.

Als 14 anys ja feia voluntariat a una escola del barri de Can Tunis on ajudava a les religioses que atenien fills de mares solteres, de prostitutes i de famílies trencades. I després de 60 anys continuava el seu voluntariat a Braval (aquí avui hi sou una representació significativa).

La Núria deia que el camí del voluntariat et porta allà on hi ha una persona que l’ofereix, et mou a la solidaritat que ajuda a la justícia, però la constitueix. La justícia és imperfecte i ha de ser compensada amb sentiments d’ajuda, d’amistat i de col·laboració. Eren els sentiments que a ella la movien. Al costat d’ella et senties a prop de la mare i de la mestra, era entranyable, et prenia les mans, se les acostava i no te les deixava.

Per això veiem avui, prop del seu cos sense vida, l’acompliment d’aquesta paraula de Jesús, quan parla del gra de blat. És una lliçó de vida, cal que caigui a terra perquè pugui donar fruit abundós, com en donarà ben segur la vida i ara la mort de la Núria.

Essent regidora de Promoció i Relacions Públiques de l’Ajuntament de Barcelona (ho fou 16 anys i avui aquí hi ha la primera autoritat municipal), sostenia que per assolir l’educació cívica calia realitzar un esforç des de tots els àmbits de la societat: família, escola i administració. I deia -perquè ho havia viscut així- que l’exemple pot ser el millor mitjà per transmetre aquestes normes de convivència  i afirmava que allò important és ensenyar a ser feliç”. Ella era una dona feliç: ho fou fins i tot enmig de la sofrença i de la lluita.

La Núria Gispert i l’Enric Vidal van fundar una família i vau venir l’Enric, en Quim i la Núria; i després la Imma i la Carme, les nores; i més tard els néts, l’Oriol, l’Arnau i la Paula, l’Ignasi i el Marcel.

Avui esteu agraïts perquè sabeu que sense la vida de la vostra mare, sogra i àvia, vosaltres no fóreu aquí. Aquesta lliçó ella la va aprendre de mossèn Alfred Rubio, a qui va admirar pregonament. Cada any, a Sant Jeroni de la Murtra, mentre les forces li ho van permetre, assistia a l’aniversari del seu traspàs.

El 1995, el Cardenal Ricard Maria Carles -de qui fou consellera propera- la va escollir per participar en les sessions del Concili Provincial Tarraconense. I com a mare conciliar, guiada per l’Esperit Sant i per la seva dilatada experiència, va fer les seves valuoses aportacions que avui, passats 25 anys caldria rellegir i aprofundir.

Fou col·laboradora fidel de Catalunya Cristiana, amb articles d’opinió i, darrerament, en la secció Pensant-ho millor, reservada a les persones grans, als sèniors. I també de Ràdio Estel, en aquelles tertúlies que compartia, entre d’altres, amb el bisbe Joan Carrera que, com ella, fou també un home transversal, de conversa i de comunió.

Quants records, mossèn Enric Grífol, podríeu verbalitzar d’aquelles misses domèstiques a Sant Andreu i de la formació dels seus fills!

I per sobre de tot, Càritas que culminava la seva acció al servei dels pobres. La Núria fou directora de Càritas Diocesana de Barcelona, del 1998 al 2004, i presidenta de Càritas Espanyola, del 2002 al 2004... (avui aquí hi ha el director de Càritas Barcelona). Com demanem al final de les exèquies, preguem que els pobres que tota la vida ha acollit i acompanya, la rebin agraïts en les estances eternes.

Dissabte abans de morir, la Núria, amb molta unció, va rebre la comunió de mans d’un gran amic de la família, mossèn Josep Lluís Fernández, el capellà bomber, que avui ens presideix...

 

Sonet, amb estrambot lluminós, en la mort de Núria Gispert Feliu

 

Adeu siau, bona amiga Núria

avui entres al gran silenci en pau

i el teu nom de pila bé se li escau

perquè ets llum que brilla en la foscúria.

 

Ací, entre la lluita i la fúria,

ens debatem sense encertar el clau

però tu, ferma, entranyable i suau

obres clarianes en la boscúria.

 

Has treballat tant i tant per als més pobres

els has multiplicat el pa i les sobres

que agraïts et rebin al regne etern!

 

Vindrà la tardor i després l’hivern

-ple d’incerteses en un temps estrany-

Mantinga’ns lluny de tot mal averany

 

S’ha fet de nit, bona mestre i mare

però a tu la Llum, que és Crist, ja t’empara.