Llàtzer i Epuló

Homilia diumenge XXVI de durant l’any

Aquesta que hem escoltat és la única paràbola de Jesús on hi ha un personatge que porta nom: Llàtzer, un nom que vol dir: “Déu és la meva ajuda”. I el ric?  Com fa notar Sant Jeroni, el ric no té nom encara que la tradició l’hagi anomenat Epuló, que vol dir senzillament “el que menja molt”. La lliçó és que aquells que pels criteri de poder i de prestigi social es creuen els més importants són anònims davant de Déu i, en canvi aquells que són considerats insignificants i sense nom, són els que tenen valor pel Regne de Déu. Aquesta paràbola és també l’acompliment del Magnificat, quan Maria exulta perquè constata que Déu omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res. També de les benaurances de Jesús: feliços els pobres, ai de vosaltres els rics, se situa en la mateixa línia.

Deia mossèn Joan Ventosa, que fou delegat de Càritas, que ell fins a cert punt s’alegrava que avui es difonguessin les corrupcions dels famosos, perquè quan ell era jovenet hi havia una creença errònia però molt estesa: que els rics eren bons i els pobres dolents. És a dir que si alguna persona era rica és perquè havia treballat i s’havia guanyat la vida i si era pobra era perquè segurament n’havia fet alguna... En veure avui que els rics també cometen delictes es trenca aquesta perillosa dualitat.

No obstant avui coneixem el nom d’alguns famosos, actrius i actors, esportistes de fama, models... protagonitzen les pàgines roses, però un pensa que els realment poderosos, els qui mouen els fils del poder i de les finances, romanen amagats.

En algunes pintures romàniques hi apareix el pobre Llàtzer, cobert de nafres. D’aquí deu venir la frase catalana “semblava un sant llàtzer” quan una persona estava damnada i plena de ferides. I el nom de llatzeret per assistir als leprosos té també aquest origen. Llàtzer és també una a imatge de Crist: també el Senyor apareixerà en la seva resurrecció cobert de nafres.

El ric porta una vida superficial, frívola i el més greu és que té el pobre a la porta i no el veu o no el vol veure... És el drama de la indiferència, el pitjor mal segons Santa Teresa de Calcuta. Alerta, no ens hi deixem arrossegar. Tot sovint mirem i no veiem... La pobresa no és sols una categoria sociològica. Hi ha moltes menes de pobresa. Hi ha persones mancades d’afecte, de consideració, persones que  se senten molt soles... Qui és el més pobre de la meva família? I de l’escola o de la feina? I de la meva comunitat? Recordo el cas d’en Jordi, un disminuït psíquic. Un dia, un mossèn amic va anar a dinar a casa seva. Tot anava bé, però de sobte en Jordi es va aixecar de taula i se’n va anar a la seva cambra. El mossèn amic va anar a trobar-lo. Estava plorant amargament. Per què plores Jordi? La resposta el mossèn encara la recorda: “Perquè m’he adonat que en aquesta casa sóc el més pobre.”

Aquesta tarda sis joves seran ordenats de preveres a la Sagrada Família. que bells són els consells de Sant Pau a Timoteu, que hem escoltat en la segona lectura: “busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna.”

La mort, al final, és el que ens unirà a tots, rics o pobres. El pobre Llàtzer és assumit entre els amics de Déu perquè Abraham fou anomenat “amic de Déu”, la figura del nostre pare en la fe- és creguda i admirada per les tres grans religions monoteistes: jueus, cristians i musulmans. Potser vol dir-nos que l’ensenyament de la compassió va adreçat a tots els creients. La compassió ha estat comuna a les grans tradicions religioses. El contrari de la compassió, la indiferència, és perversa.

Demà és Sant Jeroni. Eusebi Jeroni, venerat com a Pare de l’Església, va fer diversos viatges guiat per les seves inquietuds espirituals. Ahir el bisbe Toni Vadell ens explicava als amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel la diferència entre el turista i el pelegrí. El turista planeja horaris, llocs de visita, hotels... el pelegrí, en canvi es deixa sorprendre. Jeroni va pelegrinar i es va deixar sorprendre. Jeroni va morir el 30 de setembre de 420, és a dir l’any vinent  farà mil sis-cents anys. La memòria de Jeroni es perpetua a Occident per haver revelat al món llatí, amb les seves nombroses traduccions, la riquesa de les biblioteques gregues i hebrees, per la seva cultura literària i per la seva sensibilitat espiritual, exegètica i monàstica  (Roberto Peña, osb). Recordant que ell va traduir els llibres de la Bíblia, demà és el dia internacional de la traducció, una professió que en una societat globalitzada com la nostra, té cada vegada més importància.

Estimats germans i germanes, al Vaticà hi ha un quadre que representa la darrera comunió de Sant Jeroni, és de Domenichino. Ens el presenta ancià i molt prim, mig despullat, sostingut pels seus deixebles, mentre el sacerdot li acosta la forma i un diaca el calze.  Al seu costat hi ha el lleó –el seu atribut- adormit. Sobre el sacerdot que li ensenya la forma, han aparegut miraculosament uns àngels que venen a lloar la mort de l’eremita. Per l’arc de l’església contemplem un esplèndid paisatge italià, amb la hora baixa en al·lusió al final de la vida. Que sapiguem combregar amb unció fins al final dels nostres dies, com Jeroni.