Ús social del diner

Estimats germans i germanes,

Diumenge passat l’evangeli acabava amb aquestes paraules de Jesús: “Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner”.

Son unes frases que les llegim per sobre perquè sembla que ens molestin i, com que el diner és tan necessari per viure, pensem de seguida que va adreçada a uns altres perquè al nostre país cap persona ni institució sol dir que tingui diners, no fos que li prenguessin. Crec que en el decurs de la meva vida de rector, una sola vegada un feligresa anciana em va dir, contenta: “tinc diners, perquè un nebot m’ha fet un vitalici sobre la casa”. El diner és útil i necessari, ens n’hem de servir, però no l’hem de servir ni idolatrar. Una idolatria que es tradueix en malbaratament o en acumulació, quant del diner n’hem de fer un ús social. És certament un tòpic que el poble català és gasiu, avariciós.  Sovint s’atribueix que Dante a la Divina Comedia parlava de «l’avara povertà dei catalani». És una cita errònia quant a la forma i quant al fons: perquè al «Paradís» (vers 77 del cant VIII) parla de «l’avara povertà di Catalogna». A més, aquest vers no fa referència a la Catalunya peninsular, de la qual el poeta degué tenir una idea summament vaga, sinó a Sicília, dominada pels reis de la Corona d’Aragó. Amb tot, a cada error hi ha un nucli de veritat i la generositat és una virtut que els catalans hauríem de cultivar molt més. I tenir present el que deia Rosa Vassallo l’àvia del Papa Francesc: “a la mortalla no hi ha butxaques”.

Ja aleshores la sentència del Senyor “no podeu servir alhora Déu i el diner” va fer que alguns amics del diner se’n mofessin. I Jesús, bon polemista, no s’hi enfronta, els respon per alt i els explica una paràbola carregada d’intenció, que titulem del ric Epuló i del pobre Llàtzer. Sí, aquesta que hem escoltat és la única paràbola de Jesús on hi ha un personatge que porta nom: Llàtzer, un bell nom que vol dir: “Déu és la meva ajuda.” Ja sabeu que un Llàtzer fou també el gran amic de Jesús, aquell que formava part de la seva Betània, el lloc on el Senyor trobava el consol i l’esperança de la petita comunitat.  I així com Llàtzer fou l’amic ressuscitat, el pobre de la paràbola també ressuscita.

Com fa notar Sant Jeroni, el ric de la paràbola no té nom; encara que la tradició l’hagi anomenat Epuló és un nom genèric, vol dir el qui s’afarta en banquets. Els epulons eren una classe de sacerdots pagans, creada inicialment per dirigir el banquet de Júpiter (Epulum Jovis) i altres deus per aplacar la seva ira. Aquesta paràbola és també d’alguna manera un acompliment del Magnificat, quan Maria exulta perquè constata que Déu omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res. També de les benaurances de Jesús: feliços els pobres, ai de vosaltres els rics, se situa en la mateixa línia. Joan Salvat-Papasseit, en un poema nadalenc que cantava Ovidi Montlló: “Demà posats a taula oblidarem els pobres/-i tan pobres com som-./Jesús ja serà nat./Ens mirarà un moment a l'hora de les postres/i després de mirar-nos arrencarà a plorar”

Els famosos solen ser sempre rics. Els pobres mai no son famosos, si no és perquè han comès algun delicte i això ha motivat que durant molts anys hi hagi hagut la creença difosa, però en general errònia que els rics són honorables i els pobres sospitosos. És a dir que si alguna persona era rica és perquè havia treballat i s’havia guanyat la vida i si era pobra era perquè segurament n’havia fet alguna... En veure avui que els rics també cometen delictes es trenca aquesta perillosa dualitat.  A més avui coneixem el nom d’alguns famosos, actrius i actors, esportistes de fama, models... protagonitzen les pàgines roses, però un pensa que els realment poderosos, els qui mouen els fils del poder i de les finances, romanen amagats, són anònims.

En algunes pintures romàniques hi apareix el pobre Llàtzer, cobert de nafres. D’aquí deu venir la frase catalana “semblava un sant llàtzer” quan una persona estava damnada i plena de ferides. I el nom de llatzeret per assistir als leprosos té també aquest origen.

El ric de la paràbola porta una vida superficial, frívola, però el més greu és que té el pobre Llàtzer a la porta i no el veu o no el vol veure... És el drama de la indiferència, el pitjor mal segons Santa Teresa de Calcuta. Alerta, no ens hi deixem arrossegar. De vegades professionalitzem tant la caritat que ens oblidem de mirar els ulls als que en són destinataris. La pobresa no és sols una categoria sociològica. Hi ha moltes menes de pobresa. Hi ha persones mancades d’afecte, de consideració, de reconeixement persones que se senten molt soles... Les tenim a la porta i no les veiem. Qui és el més pobre de la meva família? I de l’escola o de la feina? I de la meva comunitat?

A la litúrgia de les exèquies, cantem, des de fa segles, adreçant-nos a la persona difunta: “Que el cor dels àngels t'aculli,/i tinguis amb Llàtzer, el pobre, un repòs etern.” Llàtzer és també una imatge de Crist: també el Senyor apareixerà després la seva resurrecció amb les seves nafres.

Germans, cada vegada que donem la ma a un pobre per posar-lo dempeus, estem ajudant-lo a ressuscitar, a passar de mort a vida. Ningú no ha dit que fos fàcil, però tinc la certesa que val la pena tornar-ho a intentar.