Sortim de la zona de confort

 Diumenge 26 de durant l’any

Estimats germans,

tots tenim el perill d’engorronir-nos en la nostra zona de confort i de caure en una letargia que ens impedeix veure i sentir el dolor més proper. Si ens anem fent captius de les xarxes socials, si estem pendents tot el dia del mòbil, del tick-tock i de les frivolitats i tafaneries, anirem esdevenint cecs al nostre context més immediat i ens perdrem els missatges que Déu ens envia cada dia per mitjà del pobre pidolaire, de la persona que potser sense voler ens martiritza amb la seva insistència i del més petit de casa nostra.

La paràbola del pobra Llàtzer i del ric anònim que hem batejat com Epuló, tot i que Jesús el manté en l’anonimat -les grans fortunes solen ser anònimes- és i hauria de ser sempre un despertador, una sacsejada de les nostres seguretats i una ocasió per obrir els ulls i el cor al nostre context i al patiment de la ciutat i del món.

En la Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat, en un moment en que al cor d’Europa, a l’altra riba de la Mediterrània i en d’altres països del món hi ha tant sofriment, no podem permetre’ns el luxe de tancar-nos en el nostre petit mon i de fer oïdes sordes al clam dels nostres germans.

La pregària personal, en solitud i en silenci, la pregària comunitària al voltant de l’eucaristia i la pregària pels carrers i les places o per la muntanya, són ocasions privilegiades per desvetllar-nos del nostre ensopiment, per mirar de prendre consciència del clam del món i de rumiar com donar-li una resposta concreta.

Hem d’estar justament informats. Hem de rumiar i hem de parlar del moment present. No sols a través de les xarxes sinó, presencialment, en les sobretaules, en les converses informals i alguns també en les tribunes que ofereixen els mitjans de comunicació.

Obrir-se al pobre implica un canvi d’estil de vida. Un compromís concret amb les persones que Déu va posant en les nostres mans.  Rara vegada quan he fet almoina de temps o de diner he rebut un refús. Sempre una mirada agraïda i, fins i tot, una paraula amable, “gràcies”, “que Déu el beneeixi”. Aquest estiu a l’Àfrica, em commovien els infants descalços i vestits de rampoines però que tenien la riquesa d’una mirada clara i neta, un somriure a flor de pell i la capacitat d’estar a l’aguait, d’establir de seguida una sintonia, malgrat la diferència de llengua, i, de seguida de jugar i de passar-s’ho bé.

No deixem de ser infants crescuts. Els nens avui estan educats a viure en l’escola, a casa i al carrer enmig de la diferència. Ells no fan diferències, es fan de seguida amb tothom que els tracti netament.

Refermem la nostra fe en la Providència. Quan ens hi obrim, tots els recursos es multipliquen i fins i tot sobren, com en el passatge dels pans i dels peixos.

Sonet alexandrí amb estrambot d’esperança, inspirat en la paràbola de l’evangeli d’avui

Senyor, no permetis que caiguem en la indiferència

-el pitjor mal segons Santa Teresa de Calcuta-

no deixis que la inconsciència ens faci perdre la ruta

fes que aprenguem, com Llàtzer, del patir la ciència.

 

Que ens mantinguem sempre oberts a la Providència.

Lluny de ser com aquell que, entotsolat, no s’immuta

torna’ns càndids com els coloms, més com la serp astuta,

fes que, humils, sigui transparent la nostra consciència.

 

Els pobres els tenim a la Ciutat, als assentaments,

als carrers i a les places i, també, de vegades, a la porta;

que ens sentim bullir la sang, revivint l’ànima morta.

 

No hi ha “nosaltres” i “vosaltres”, tots som instruments

de pau, de caritat, de justícia i de tendresa

sortim al carrer, amb el cor sempre obert i la ma estesa.

 

Mentre els gossos atents llepen les nafres del pobre,

prepara-li un àpat fratern i veuràs el que sobre.