Afirmar-nos o negar-nos

Homilia Diumenge XXI de durant l’any

Normalment sempre ens estem afirmant. Hi ha persones que enraonen o criden o s’enfaden, o fan broma, o envien missatges de watsapp cada dia, només per afirmar-se, per dir-nos “ep! sóc aquí”, estic viu. Cal respectar-los. Sovint procurem salvar la cara de les situacions adverses i si de cas, la culpa que les coses no vagin bé sempre les té algú altra.

I Jesús avui ens parla d’abnegació, és a dir de negar-nos a nosaltres mateixos. I la paraula i el concepte ens costen perquè semblen precisament és el contrari d’allò que la nostra naturalesa ens demana que és afirmar-nos, refermar-nos... Afirmar-nos o negar-nos, aquest és el dilema. El diccionari ens diu que l'abnegació  és un tipus de virtut moral  que consisteix en el sacrifici espontani o per mitjà de la voluntat dels propis interessos, desitjos i fins i tot de la mateixa vida en favor d'altres o de tots.

D’entrada per tant, l’abnegació no ens resulta simpàtica. No volem sentir parlar de sacrificis ni de renúncies. Ara, l’abnegació no s’improvisa. És el resultat de tot un itinerari vital. No és qüestió de proposar-nos-ho: “a partir d’avui seré abnegat”, és demanar-ho a Déu i ell ens brindarà moltes ocasions per negar-nos a nosaltres mateixos i buscar el bé i la felicitat de l’altra. I només així trobarem la nostra.

Però hi ha un matís important en la definició del diccionari: l’abnegació crea cohesió social. És a dir, per més que una persona cregui que té un comportament abnegat, de negació d’un mateix, si aquesta abnegació no afavoreix la cohesió social -i en l’àmbit cristià podríem dir la comunió, no és veritable abnegació.

I això és el que passa precisament amb la figura de Pere. Acaba d’afirmar  solemnement la divinitat de Jesús, però com que no ha entès ben bé la missió del Mestre, comença a intentar dissuadir-lo amb arguments aparentment raonables. De vegades massa semblants als que diem  per ajudar aparentment una persona i allunyar-la de la seva missió...

I Jesús s’hi enfada molt amb Pere que el contradiu en el més essencial de la seva missió, i arriba a anomenar-lo Satanàs, paraula que el Senyor no fa servir ni davant dels fariseus ni dels mestres de la llei. La paraula “Satanàs”, significant originàriament en 'aquell qui s’oposa', l'adversari, l’antagonista i especialment l'acusador o fiscal en un judici. Pere sembla que no s’adoni que amb les dificultats que li està posant a Jesús en realitat no solament s’oposa al pla de Déu sinó que està trencant la comunió que és la que Jesús ha vingut a aportar.

Per tant hi ha un criteri de discerniment davant l’abnegació. Aquesta persona tan abnegada, tan aparentment lliurada als altres, crea comunió? Crea bon rotllo?  Com a exemple d’abnegació se’ns proposa la Mare Teresa de Calcuta, una santa universal, i molts altres sants són també model d’abnegació: Clara i Francesc d’Assís,  Joan Maria Vianney, Tomàs Moro, Joana de Chantal... Ara notem que són persones que també han creat comunió, que han generat comunitats adultes, cossos socials. Han estat abnegats des de la comunió. I l’abnegació els ha portat a la comunió.

“No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses”, ens ha dit Sant Pau. En un món de la imatge, on mirem de refermar el nostre prestigi personal, Jesús ens convida a prendre la pròpia creu i a acompanyar-lo... Recordant que la creu és el jou i que fa de bon portar, perquè és Jesús mateix qui el duu al costat nostre.