domingo, 19 de abril de 2015

Reconeixement, misteri i participació

Homilia Diumenge III de Pasqua 19/04/15

Els deixebles d’Emaús expliquen a la comunitat reunida el que els ha passat pel camí i com han reconegut Jesús quan partia el pa. Diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer, quan coneixem descobrim per primera vegada, però quan reconeixem ens passen pel cor aquelles experiències viscudes al costat d’aquella persona o d’aquell indret o d’aquell fet. I això ens emociona, ens estimula i ens fa créixer. És evident que això no és immediat, que hi ha tot un procés: abans del reconeixement els deixebles s’esglaien i dubten. Com nosaltres avui ens esglaiem i dubtem tan sovint... Però després tot és pau i alegria. Jesús Ressuscitat continua essent un Mestre que els ensenya i que comparteix la taula amb ells, com ho havia fet durat tres anys, però ara tot ha canviat: la seva presència és ben real i alhora, misteriosament transcendida. Cal un acte de fe per reconèixer-lo i aquell acte de fe porta a la missió.  La fe no és autèntica si no porta a la missió: “calia predicar en nom d’ell...”, hem escoltat.

Que n’és d’important tenir una comunitat de referència, un lloc on ens trobem valorats personalment per allò que som i respectats en la nostra llibertat! Un espai i un temps on puguem compartir allò que ens ha passat pel camí, un àmbit on puguem explicar el pas de Déu per la nostra vida. Un indret on celebrar, on recuperar forces per anunciar allò que creiem. Com n’és d’important l’eucaristia!

És evident que aquelles primeres comunitats cristianes ja es començaven a reunir cada diumenge al voltant de la taula, a les cases, com nosaltres ho fem avui en la celebració litúrgica. Ahir a Montserrat es va cloure el quart Congrés Litúrgic. Fa cent anys del primer Congrés, celebrat el 1915, amb un miler d’assistents, que va contribuir tant a la participació fructuosa dels fidels en la litúrgia.  Aquesta commemoració ressona especialment en una comunitat cristiana tan montserratina com la nostra de Santa Maria de Badalona  que ha vetllat tant i que vetlla en el decurs d’aquests cent anys per la qualitat de les celebracions. Convé molt que els signes siguin expressius i comprensibles pels homes i dones del nostre temps, sense perdre aquella necessària dimensió de misteri, en la qual ens endinsem cada vegada que celebrem. Un misteri que s’ha de traduir en la nostra vida i que s’ha d’expressar en obres de caritat. El P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, apuntava que  potser el problema més gran que avui té la pastoral litúrgica “és un progressiu distanciament entre la litúrgia i l’espiritualitat”. Quan parlem d’espiritualitat parlem d’acció de l’Esperit Sant en la nostra vida i parlem d’una espiritualitat encarnada com la de Jesús ressuscitat que té carn i ossos i comparteix  la taula amb els seus amics.

Un altre repte, assenyalat pel P. Abat, Josep Maria Soler, és el d’apropar els joves a la litúrgia, perquè també per a ells hauria de ser el centre de la seva vida cristiana. El fet que no sigui un tema fàcil, no significa que no hàgim d’esforçar-nos a buscar una pedagogia litúrgica adequada.” Difícilment un jove participarà de l’eucaristia si abans no descobreix que ha de cultivar una relació personal amb Jesús. Si no el coneix, no el podrà reconèixer. Que les nostres celebracions, que el nostre testimoni de pau i alegria sigui per a molts, també per a molts joves, motiu d’atracció. Que tots puguem reconèixer Jesús quan partim el pa.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.