Optar pel misteri

Diumenge XXI de durant l'any 

A la vida cada dia hem de prendre decisions, però decidir no és fàcil. Per poder decidir bé, cal serenor i una certa distància dels esdeveniments. Una decisió encertada omple de goig. Una decisió errònia ens pot desgraciar la vida. En l’àmbit de la fe, tots hem hagut de decidir, o si més no ens ho pensem: creure o no creure, practicar o no practicar... Creure de la manera que hem cregut tota la vida o deixar de creure com abans.  Potser creure amb més maduresa...

A la Bíblia ha estat així, ho hem escoltat, Josué demana al poble que triï i el poble pren una decisió valenta: opten pel Senyor que els ha acompanyat sempre. No es volen arriscar a adorar d’altres déus. També, al Nou Testament, els apòstols romanen fidels al costat de Jesús, malgrat que no entenguin moltes coses... “Senyor, a qui aniríem?” Malgrat tot una cosa és la decisió i l’altre viure coherents amb allò que hem decidit.

Recordo que un alcalde de Badalona li deia al bisbe Joan Carrera: “soc agnòstic des dels set anys, però si algun dia hagués de triar, triaria el camí de vostès...” Era catòlic cultural. A tots preocupa la fe de les joves generacions. Potser creuen, però d’una altra manera. Hi ha qui diu que les joves generacions s’ho han trobat tot fet i per això no estan acostumats a decidir, ni creuen que hagin de decidir... Això és perillós... Però sí que viuen un catolicisme cultural. Tots som testimonis de com s’ha revitalitzat la cultura popular entre nosaltres. I la cultura popular està estretament lligada a la religiositat popular... I la cultura implica una fe. Creuen, sí però no com abans.

“I  quan vingui aquella hora de temença/ en que se m’acluquin aquests ulls /humans, /obriu-me’n Senyor uns altres de més grans, /per contemplar la vostra faç immensa/ sia’m la mort una major naixença! Paraules que culminen el Càntic Espiritual més popular, el de Joan Maragall Gorina, paraules que s’han citat en tants comiats, paraules que declamava de memòria, amb gran emoció, la besneta del poeta,  Maria Àngels Agustí Maragall en l’enterrament de la seva  mare, Roser Maragall Garriga,  una matriarca excepcional, que morí dimecres passat als 93 anys. Fou un gest significatiu que, al costat de la Maria Àngels, durant l’emotiva declamació, hi havia la seva germana Roser, avui monja budista a Santa Coloma de Farnés, que ha acompanyat admirablement la mare fins al final dels seus jorns.  Aquests darrers versos foren corejats per tots els assistents, que omplien el tanatori de Sant Gervasi. I és que el Càntic Espiritual de Maragall -n’hi ha d’altres autors,- és un text que poden fer seus creients de diverses tradicions religioses o doctrines filosòfiques, fins i tot, agnòstics humils.

A la Vanguardia d’aquesta setmana venia una carta al director amb una reflexió teològica interessant… no sovintegen gaire cartes així. Era sobre un tema trinitari molt ben plantejat però discutible en el seu plantejament. Sobre tot la darrera frase: “els teòlegs quan no entenen alguna cosa diuen que és misteri.” Alerta, no “misteri” com a  sinònim d’enigma quan no ho és. Un enigma és per ser resolt, un Misteri ens una realitat superior que ens embolcalla, en el Misteri vivim, ens movem i som.

Tot té misteri viure i morir, gaudir i patir, misteri no vol dir irracional, misteri és més enllà de la raó. El misteri és la realitat que ens embolcalla i davant de la qual emmudim. Per això misteri i místic tenen una arrel comuna. Hi ha misteris de goig, de llum, de dolor i de glòria. I són difícils de delimitar.

Que cadascú posem nom al  misteri.