Discurs en els Jocs Florals de Ciutat Vella
Jocs Florals de Ciutat Vella 2011
Discurs del Mantenidor Jaume Aymar i Ragolta
Il.lustre Senyora Regidora,
Sr. Juli Carbó,
Membres del Consistori,
Senyores i senyors,
Amigues i amics,
Amb goig reprenen la seva singladura els Jocs Florals de Ciutat Vella en aquesta catorzena edició. I ho fan en el marc del Palau del Lloctinent, aquest bell edifici renaixentista situat al cor mateix de Ciutat Vella.
Els edificis ens parlen, encara que potser per a molts avui restin muts. Cada edifici té una càrrega simbòlica i fins i tot al•legòrica impressionant. Ens hem d’afanyar a fornir de les eines necessàries perquè els edificis tornin a parlar a les dones i als homes d’avui. Resseguint l’estil i la història d’aquest palau entendrem millor la nostra llengua aquesta llengua que els Jocs Florals enalteixen. La seva història comença quan els lloctinents o virreis del segle XVI van deixar l’antic palau reial als tribunals de justícia i edificaren un cos nou amb grans finestrals i sales espaioses en direcció al sud. La seva construcció va ser aprovada l’any 1547 per les Corts Catalanes i el projecte d’execució es va encarregar a Antoni Carbonell.
Aquest edifici on ara ens trobem és d’una harmoniosa simplicitat, d’un gràcil gòtic tardà amb elements renaixentistes. Evoca l'humanisme, aquell humanisme català, que potser no tenia la grandesa de l’italià o de l’espanyol, però que va deixar l’empremta en la nostra llengua i en la nostra cultura. És cert que al segle XVI l’entusiasme pel llatí com a llengua de cultura va aturar el català a la Universitat on s’anava introduint el castellà, però encara s’estudiava el català. El millor poeta català del moment va ser Pere Serafí que alternava l’idealisme amorós inspirat en Petrarca o en Ausias March, amb la glossa de refranys i de cançons populars. Els seus contemporanis l'anomenaren "lo Grec"; es creu que això ve motivat de petit s'hauria establert a Barcelona provinent de Xipre. Serafí era pintor, escriptor i també músic. Val a dir que la literatura no era la seva primera ocupació: ho era la pintura. En la seva vessant pictòrica podem destacar els retaules d'Arenys de Munt (1543) i de Sant Romà de Lloret (1548) i les portes dels orgues de la veïna catedral de Barcelona i Tarragona (1563). D’aquí vingué la dita Pere Pau pintor pinta portes per poc preu. Aquesta faceta creativa gairebé total lliga amb l'època renaixentista, i entronca amb el concepte d'home nou que esmentaren Leonardo Da Vinci i Miquel Àngel.
Altres poetes com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster van insistir amb una certa originalitat en els models costumistes valencians dels darrers anys del segle XV. Els poemes del mataroní Joan Pujol ja a la segona meitat del segle XVI i els actes sagramentals de Joan Timoneda reflecteixen el canvi de la Contrareforma que havia de culminar amb el Barroc.
A l’angle esquerre del pati d’aquest edifici on ens trobem hi ha l’escala monumental coberta amb un enteixinat singular fet, segons tradició amb la primera fusta arribada d’Amèrica amb les expedicions colombines. També es diu que ací el 1519 es va fer la primera xocolatada de la història poc després que el jove rei Carles I presidís el magne capítol de l’orde del Toisó d’Or a la veïna Catedral de Barcelona.
També es diu que ací, en el veí Palau Reial Major, el 1519 es va fer la primera xocolatada de la història poc després que el jove rei Carles I presidís el magne capítol de l’orde del Toisó d’Or al magnífic cor de la veïna Catedral de Barcelona.
Però no hem d’oblidar que aquest edifici va custodiar durant segles un tresor molt anterior a la seva construcció. Aquesta fou la seu de l’Arxiu Reial nascut l’any 1318 a instàncies del rei Jaume II que volia dotar de suport documental i jurídic les seves propietats. Aquí s’aplegaren fins l’any 1993 que l’Arxiu fou traslladat a la plaça de les Glòries Catalanes, uns fons rellevants amb nombroses sèries de registres, processos, pergamins, cartes reials, molts d’ells escrits en la nostra llengua. En el període comprès entre la segona meitat del segle XIII i la primera meitat del segle XV el català va aconseguir d’establir un model de llenguatge escrit que, progressivament va anar ocupant no sols l’àmbit administratiu i jurídic –el que avui qualificaríem com a oficial sinó els diversos camps de la cultura i del coneixement. Una llengua que era apta per a l’administració, la literatura, la ciència i el comerç... Com escriu Joan Anton Rabella, hi ha dos factors que contribueixen de manera decisiva a la formació del que avui anomenaríem llengua d’Estat: el prestigi que li va atorgar la monarquia, que va ajudar a dignificar el vulgar i l’ús que en va fer la Cancelleria reial que a més en facilitava l’extensió com a model culte. A la Cancelleria reial hi trobem grans escriptors, traductors i intel•lectuals com Bernat Metge, Guillem Nicolau, Jaume Conesa...
Saben que aquest palau té una guaita extraordinària anomenada el mirador del Rei Martí acarat també a la Mediterrània, el Mare Nostrum, fogar de cultures i de civilitzacions. El mirador evoca que al segle XIV hi hagué la gran aventura oriental iniciada per Jaume II el 1303. Atenes fou conquerida el 1311 i Neopàtria el 1318. El català va ser portat fins al més extrem racó de la Mediterrània i l’usaren les cancelleries dels ducats i notaris i alguns funcionaris i fins i tot podria haver influït en el lèxic mariner grec. Com assenyalava poèticament el mestre Sanchis Guarner: “Dins l’august temple del Partenó, llavors cristianitzat, ressonà robust i triomfant el català durant desenes d’anys en els sermons que s’hi predicaven” (J.V.Boira)
Han vist que aquest palau té un gran pati amb arcs escarsers a la planta baixa i amb una galeria toscana amb voltes d’aresta a sobre. I enmig de tanta pedra, la vida. En aquest pati que és talment un claustre laic, hi ha les restes d’una parra centenària, una de les quatre que hi havia hagut. La parra i la seva ombra, tan mediterrània, evoca la felicitat, el goig del sopar a la fresca, la cultura del vi... I ens fa pensar en Roma caput mundi que també fou un territori de la llengua catalana, gràcies als dos papes valencians Borja, Calixte III i Alexandre VI que no sols es van envoltar de compatriotes en els cercles oficials i privats sinó que feren servir el català en els afers d’estat i que va moure la famosa frase: “O Dio la Chiesa in mani dei catalani”.
Al mig del pati hi ha un brollador que refresca l’ambient i que evoca els versos de Joan Salvat Papasseit en el seu Poema sense acabar:
Quin doll d’aigua a la font ara que és vespre/ i la lluna s’afanya a pujar a la carena/ I ronda el ca fidel a la serena/perquè al seu amo capritxós i destre/plau besar l’amada sota la lluna al vol/en el porxo del barri de la masia quieta/adormida pels grills/missenyors de la cleda i els pins.
S’hauran fixat que els balcons d’aquest edifici tenen gravat a les llindes l’escut de la Generalitat amb la creu de Sant Jordi. A l’arrencament de l’escala noble hi ha una porta amb la representació del Sant Cavaller, obra de Josep Maria Subirachs. Dos signes en aquest palau de la presència del nostre patró venerat a Catalunya i a diversos indret del món el dia 23 d’abril en aquesta festa extraordinàriament viscuda que uneix roses i llibres, bellesa i cultura; com la festa d’avui que uneix també flors (la flor natural, l’englantina, la viola) amb la poesia. Tot poeta té alguna cosa de profeta perquè anuncia el món que ha de venir.
Si avui mirem Barcelona i especialment Ciutat Vella on ens trobem, ens adonarem de la gran diversitat cultural i lingüística on vivim immersos. Darrera de cada llengua hi ha una manera d’entendre el món, la vida, la persona. Quan s’acaba una llengua- que també s’acaben- es tanca una possibilitat d’entendre el món per això cal agrair tots els esforços que es fan per preservar-les. Mirem al nostre voltant avui entre nosaltres conviuen persones de llengües diverses: recordem que la tercera llengua parlada a Catalunya, després del català i del castellà és l’amazic, s’estima que el 80% de la gent de procedència marroquina (prop de 210.000) i algeriana (prop de 8.000) que viu a Catalunya és amaziga. És així que l'amazic és la tercera llengua de Catalunya, amb més de 175.000 parlants, darrere solament del català i del castellà, les dues llengües oficials. Vivim en una societat multiètnica, multicultural i plurireligiosa això ho hem de veure i ho hem de viure com un enriquiment. Aquest mateix palau fou una de les seus de la Trobada Internacional de Pregària per la Pau celebrada per la Comunitat de Sant Egidi el passat octubre amb la participació de representants religiosos d’arreu del món. La cultura de la por no porta enlloc. La diversitat s’ha de sentir com una ocasió privilegiada per treballar per una societat cada vegada més inclusiva. Quantes entitats d’Església i de la resta de la societat treballen per això! Perquè l’horitzó és que encara que parlem llengües diverses tots ens puguem entendre en el més profund.
Avui és important d’aprendre idiomes. A la Universitat de Georgetown hi ha una sentència que diu que tothom val per les llengües que sap, és cert, però sobretot és important que aprenguem el llenguatge del somriure, de la generositat, de l’amor abnegat, a fons perdut, un llenguatge que tothom el pot entendre. Diuen els experts que la paraula humana pot tenir cent mil anys d’antiguitat, però que una mirada té milions d’anys i que està carregada d’unes connotacions i d’una profunditat extraordinària. Aprendre el llenguatge de aprendre a mirar, és aprendre el llenguatge preverbal el del gest, el de l’abnegació que tantes vegades és discreta i amagada. Per això no n’hi ha prou d’escriure poesia, cal saber llegir-la, cal saber declamar-la, cal saber transmetre-la.
A l’entrada del Palau del Lloctinent hi ha un “Vítor” un graffiti que ens fa pensar en aquells que els estudiants de Salamanca escrivien per festejar els companys que triomfaven com avui lloem tant els guanyadors com els qui han participat en aquest jocs florals.
Acabo. Els anys que aquest palau era la seu de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, molts investigadors - entre ells el qui els parla- passàvem llargues hores investigant-hi en un silenci acompanyat tan sols del so majestuós de les campanes de la Catedral i
de les tonades fugisseres dels músics de carrer. És aquesta mateixa experiència que avui d’alguna manera tornem a reviure la trobada amb la paraula viva, amb la paraula bella que sorgeix d’un silenci sonor. L’enhorabona a tots els qui han participat en aquest magne esdeveniment.
Discurs del Mantenidor Jaume Aymar i Ragolta
Il.lustre Senyora Regidora,
Sr. Juli Carbó,
Membres del Consistori,
Senyores i senyors,
Amigues i amics,
Amb goig reprenen la seva singladura els Jocs Florals de Ciutat Vella en aquesta catorzena edició. I ho fan en el marc del Palau del Lloctinent, aquest bell edifici renaixentista situat al cor mateix de Ciutat Vella.
Els edificis ens parlen, encara que potser per a molts avui restin muts. Cada edifici té una càrrega simbòlica i fins i tot al•legòrica impressionant. Ens hem d’afanyar a fornir de les eines necessàries perquè els edificis tornin a parlar a les dones i als homes d’avui. Resseguint l’estil i la història d’aquest palau entendrem millor la nostra llengua aquesta llengua que els Jocs Florals enalteixen. La seva història comença quan els lloctinents o virreis del segle XVI van deixar l’antic palau reial als tribunals de justícia i edificaren un cos nou amb grans finestrals i sales espaioses en direcció al sud. La seva construcció va ser aprovada l’any 1547 per les Corts Catalanes i el projecte d’execució es va encarregar a Antoni Carbonell.
Aquest edifici on ara ens trobem és d’una harmoniosa simplicitat, d’un gràcil gòtic tardà amb elements renaixentistes. Evoca l'humanisme, aquell humanisme català, que potser no tenia la grandesa de l’italià o de l’espanyol, però que va deixar l’empremta en la nostra llengua i en la nostra cultura. És cert que al segle XVI l’entusiasme pel llatí com a llengua de cultura va aturar el català a la Universitat on s’anava introduint el castellà, però encara s’estudiava el català. El millor poeta català del moment va ser Pere Serafí que alternava l’idealisme amorós inspirat en Petrarca o en Ausias March, amb la glossa de refranys i de cançons populars. Els seus contemporanis l'anomenaren "lo Grec"; es creu que això ve motivat de petit s'hauria establert a Barcelona provinent de Xipre. Serafí era pintor, escriptor i també músic. Val a dir que la literatura no era la seva primera ocupació: ho era la pintura. En la seva vessant pictòrica podem destacar els retaules d'Arenys de Munt (1543) i de Sant Romà de Lloret (1548) i les portes dels orgues de la veïna catedral de Barcelona i Tarragona (1563). D’aquí vingué la dita Pere Pau pintor pinta portes per poc preu. Aquesta faceta creativa gairebé total lliga amb l'època renaixentista, i entronca amb el concepte d'home nou que esmentaren Leonardo Da Vinci i Miquel Àngel.
Altres poetes com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster van insistir amb una certa originalitat en els models costumistes valencians dels darrers anys del segle XV. Els poemes del mataroní Joan Pujol ja a la segona meitat del segle XVI i els actes sagramentals de Joan Timoneda reflecteixen el canvi de la Contrareforma que havia de culminar amb el Barroc.
A l’angle esquerre del pati d’aquest edifici on ens trobem hi ha l’escala monumental coberta amb un enteixinat singular fet, segons tradició amb la primera fusta arribada d’Amèrica amb les expedicions colombines. També es diu que ací el 1519 es va fer la primera xocolatada de la història poc després que el jove rei Carles I presidís el magne capítol de l’orde del Toisó d’Or a la veïna Catedral de Barcelona.
També es diu que ací, en el veí Palau Reial Major, el 1519 es va fer la primera xocolatada de la història poc després que el jove rei Carles I presidís el magne capítol de l’orde del Toisó d’Or al magnífic cor de la veïna Catedral de Barcelona.
Però no hem d’oblidar que aquest edifici va custodiar durant segles un tresor molt anterior a la seva construcció. Aquesta fou la seu de l’Arxiu Reial nascut l’any 1318 a instàncies del rei Jaume II que volia dotar de suport documental i jurídic les seves propietats. Aquí s’aplegaren fins l’any 1993 que l’Arxiu fou traslladat a la plaça de les Glòries Catalanes, uns fons rellevants amb nombroses sèries de registres, processos, pergamins, cartes reials, molts d’ells escrits en la nostra llengua. En el període comprès entre la segona meitat del segle XIII i la primera meitat del segle XV el català va aconseguir d’establir un model de llenguatge escrit que, progressivament va anar ocupant no sols l’àmbit administratiu i jurídic –el que avui qualificaríem com a oficial sinó els diversos camps de la cultura i del coneixement. Una llengua que era apta per a l’administració, la literatura, la ciència i el comerç... Com escriu Joan Anton Rabella, hi ha dos factors que contribueixen de manera decisiva a la formació del que avui anomenaríem llengua d’Estat: el prestigi que li va atorgar la monarquia, que va ajudar a dignificar el vulgar i l’ús que en va fer la Cancelleria reial que a més en facilitava l’extensió com a model culte. A la Cancelleria reial hi trobem grans escriptors, traductors i intel•lectuals com Bernat Metge, Guillem Nicolau, Jaume Conesa...
Saben que aquest palau té una guaita extraordinària anomenada el mirador del Rei Martí acarat també a la Mediterrània, el Mare Nostrum, fogar de cultures i de civilitzacions. El mirador evoca que al segle XIV hi hagué la gran aventura oriental iniciada per Jaume II el 1303. Atenes fou conquerida el 1311 i Neopàtria el 1318. El català va ser portat fins al més extrem racó de la Mediterrània i l’usaren les cancelleries dels ducats i notaris i alguns funcionaris i fins i tot podria haver influït en el lèxic mariner grec. Com assenyalava poèticament el mestre Sanchis Guarner: “Dins l’august temple del Partenó, llavors cristianitzat, ressonà robust i triomfant el català durant desenes d’anys en els sermons que s’hi predicaven” (J.V.Boira)
Han vist que aquest palau té un gran pati amb arcs escarsers a la planta baixa i amb una galeria toscana amb voltes d’aresta a sobre. I enmig de tanta pedra, la vida. En aquest pati que és talment un claustre laic, hi ha les restes d’una parra centenària, una de les quatre que hi havia hagut. La parra i la seva ombra, tan mediterrània, evoca la felicitat, el goig del sopar a la fresca, la cultura del vi... I ens fa pensar en Roma caput mundi que també fou un territori de la llengua catalana, gràcies als dos papes valencians Borja, Calixte III i Alexandre VI que no sols es van envoltar de compatriotes en els cercles oficials i privats sinó que feren servir el català en els afers d’estat i que va moure la famosa frase: “O Dio la Chiesa in mani dei catalani”.
Al mig del pati hi ha un brollador que refresca l’ambient i que evoca els versos de Joan Salvat Papasseit en el seu Poema sense acabar:
Quin doll d’aigua a la font ara que és vespre/ i la lluna s’afanya a pujar a la carena/ I ronda el ca fidel a la serena/perquè al seu amo capritxós i destre/plau besar l’amada sota la lluna al vol/en el porxo del barri de la masia quieta/adormida pels grills/missenyors de la cleda i els pins.
S’hauran fixat que els balcons d’aquest edifici tenen gravat a les llindes l’escut de la Generalitat amb la creu de Sant Jordi. A l’arrencament de l’escala noble hi ha una porta amb la representació del Sant Cavaller, obra de Josep Maria Subirachs. Dos signes en aquest palau de la presència del nostre patró venerat a Catalunya i a diversos indret del món el dia 23 d’abril en aquesta festa extraordinàriament viscuda que uneix roses i llibres, bellesa i cultura; com la festa d’avui que uneix també flors (la flor natural, l’englantina, la viola) amb la poesia. Tot poeta té alguna cosa de profeta perquè anuncia el món que ha de venir.
Si avui mirem Barcelona i especialment Ciutat Vella on ens trobem, ens adonarem de la gran diversitat cultural i lingüística on vivim immersos. Darrera de cada llengua hi ha una manera d’entendre el món, la vida, la persona. Quan s’acaba una llengua- que també s’acaben- es tanca una possibilitat d’entendre el món per això cal agrair tots els esforços que es fan per preservar-les. Mirem al nostre voltant avui entre nosaltres conviuen persones de llengües diverses: recordem que la tercera llengua parlada a Catalunya, després del català i del castellà és l’amazic, s’estima que el 80% de la gent de procedència marroquina (prop de 210.000) i algeriana (prop de 8.000) que viu a Catalunya és amaziga. És així que l'amazic és la tercera llengua de Catalunya, amb més de 175.000 parlants, darrere solament del català i del castellà, les dues llengües oficials. Vivim en una societat multiètnica, multicultural i plurireligiosa això ho hem de veure i ho hem de viure com un enriquiment. Aquest mateix palau fou una de les seus de la Trobada Internacional de Pregària per la Pau celebrada per la Comunitat de Sant Egidi el passat octubre amb la participació de representants religiosos d’arreu del món. La cultura de la por no porta enlloc. La diversitat s’ha de sentir com una ocasió privilegiada per treballar per una societat cada vegada més inclusiva. Quantes entitats d’Església i de la resta de la societat treballen per això! Perquè l’horitzó és que encara que parlem llengües diverses tots ens puguem entendre en el més profund.
Avui és important d’aprendre idiomes. A la Universitat de Georgetown hi ha una sentència que diu que tothom val per les llengües que sap, és cert, però sobretot és important que aprenguem el llenguatge del somriure, de la generositat, de l’amor abnegat, a fons perdut, un llenguatge que tothom el pot entendre. Diuen els experts que la paraula humana pot tenir cent mil anys d’antiguitat, però que una mirada té milions d’anys i que està carregada d’unes connotacions i d’una profunditat extraordinària. Aprendre el llenguatge de aprendre a mirar, és aprendre el llenguatge preverbal el del gest, el de l’abnegació que tantes vegades és discreta i amagada. Per això no n’hi ha prou d’escriure poesia, cal saber llegir-la, cal saber declamar-la, cal saber transmetre-la.
A l’entrada del Palau del Lloctinent hi ha un “Vítor” un graffiti que ens fa pensar en aquells que els estudiants de Salamanca escrivien per festejar els companys que triomfaven com avui lloem tant els guanyadors com els qui han participat en aquest jocs florals.
Acabo. Els anys que aquest palau era la seu de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, molts investigadors - entre ells el qui els parla- passàvem llargues hores investigant-hi en un silenci acompanyat tan sols del so majestuós de les campanes de la Catedral i
de les tonades fugisseres dels músics de carrer. És aquesta mateixa experiència que avui d’alguna manera tornem a reviure la trobada amb la paraula viva, amb la paraula bella que sorgeix d’un silenci sonor. L’enhorabona a tots els qui han participat en aquest magne esdeveniment.
Comentarios
Publicar un comentario