L'oreig d'amable silenci
Homilia Diumenge XIX de durant l’any
En tot l’Antic Testament hi ha una pedagogia, un progrés per reconèixer la presència de Déu. El passatge d’Elies a la cova de l’Horeb, la muntanya de Déu ho explica molt bé: Déu no és ni en la ventada destructora ni en el terratrèmol, ni en el foc... Déu es fa present en un aire suau, “un oreig d’amable silenci”. Com aquell ventijol suau de l’estiu que en dies de xafogor tan valorem. Com aquella conversa esperada a la fresca. Com aquella paraula que arriba en el moment oportú. Al llarg de la nostra vida Déu s’ha fet present de moltes maneres. De vegades l’hem reconegut i moltes d’altres potser no: sobretot quan ens anem fent grans pensem, quantes oportunitats perdudes!
Sant Pau té davant seu una qüestió molt delicada: per què el poble d’Israel, el seu poble, ha rebutjat l’evangeli?. Tot el capítol 9 de la carta als romans vindica la fidelitat i la justícia de Déu, que ha acomplert les seves promeses tal com ho presagia el salm: “la fidelitat i l’amor es trobaran/s’abraçaran la bondat i la pau però el seu poble no les ha encaixat. Pau parla dels “israelites” nom d’honor donat per Déu a Jacob, un dels grans amics de Déu. Malgrat tants privilegis i tantes promeses Israel no assoleix la veritable salvació. La “crisi” de Sant Pau és com es pot conciliar això amb la fidelitat de Déu? Que és que han fallat els pactes de Déu? No és pas la descendència carnal la que dona dret al títol de Fill de Déu, sinó la designació lliure i anticipada del mateix Déu. Jacob i Esaú eren germans i a més bessons, però la benedicció divina no ve ni depèn de l’origen ni de les obres, sinó de l’elecció gratuïta de Déu. Aquesta carta em fa pensar en la vella Europa, des d’on es va expandir la fe arreu del món i que avui necessita tant de la saba d’altres continents. Tant de bo que la JMJ sigui una ocasió per revitalitzar aquesta fe!
L’evangeli ens presenta Jesús caminant sobre l’aigua passades les tres de la matinada. Explica el P. Guiu Camps que les vetlles eren originàriament les hores de rellevar-se els sentinelles. Cada una durava tres hores; la quarta vetlla que era la darrera de la nit, començava vora les tres de la matinada. Els apòstols havien fet totes les vetlles i és l’hora propícia que Jesús es fa present, però com en els relats de la resurrecció sembla voler passar de llarg, també els deixebles el prenen per una fantasma i es torben, i encara quan se’ls fa conèixer, dubten. Ho sabem per experiència a por i el dubte tot ho desfiguren. La por fa perdre el sentit de la realitat. L’esperança el fa retrobar.
D’altra banda que important és reconèixer! Ja en les tragèdies gregues hi havia el moment cabdal del reconeixement. Diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer... Pere unit a Jesús ho pot tot. Quan la por i el dubte fan debilitar els lligams tot s’enfonsa. Jesús no deixa d’estendre’ns la seva mà. Ho fa com diu el poeta mossèn Tort “darrera cada rostre pidolaire”, de nosaltres depèn que sapiguem encaixar aquesta mà estesa personalment i com a poble.
En tot l’Antic Testament hi ha una pedagogia, un progrés per reconèixer la presència de Déu. El passatge d’Elies a la cova de l’Horeb, la muntanya de Déu ho explica molt bé: Déu no és ni en la ventada destructora ni en el terratrèmol, ni en el foc... Déu es fa present en un aire suau, “un oreig d’amable silenci”. Com aquell ventijol suau de l’estiu que en dies de xafogor tan valorem. Com aquella conversa esperada a la fresca. Com aquella paraula que arriba en el moment oportú. Al llarg de la nostra vida Déu s’ha fet present de moltes maneres. De vegades l’hem reconegut i moltes d’altres potser no: sobretot quan ens anem fent grans pensem, quantes oportunitats perdudes!
Sant Pau té davant seu una qüestió molt delicada: per què el poble d’Israel, el seu poble, ha rebutjat l’evangeli?. Tot el capítol 9 de la carta als romans vindica la fidelitat i la justícia de Déu, que ha acomplert les seves promeses tal com ho presagia el salm: “la fidelitat i l’amor es trobaran/s’abraçaran la bondat i la pau però el seu poble no les ha encaixat. Pau parla dels “israelites” nom d’honor donat per Déu a Jacob, un dels grans amics de Déu. Malgrat tants privilegis i tantes promeses Israel no assoleix la veritable salvació. La “crisi” de Sant Pau és com es pot conciliar això amb la fidelitat de Déu? Que és que han fallat els pactes de Déu? No és pas la descendència carnal la que dona dret al títol de Fill de Déu, sinó la designació lliure i anticipada del mateix Déu. Jacob i Esaú eren germans i a més bessons, però la benedicció divina no ve ni depèn de l’origen ni de les obres, sinó de l’elecció gratuïta de Déu. Aquesta carta em fa pensar en la vella Europa, des d’on es va expandir la fe arreu del món i que avui necessita tant de la saba d’altres continents. Tant de bo que la JMJ sigui una ocasió per revitalitzar aquesta fe!
L’evangeli ens presenta Jesús caminant sobre l’aigua passades les tres de la matinada. Explica el P. Guiu Camps que les vetlles eren originàriament les hores de rellevar-se els sentinelles. Cada una durava tres hores; la quarta vetlla que era la darrera de la nit, començava vora les tres de la matinada. Els apòstols havien fet totes les vetlles i és l’hora propícia que Jesús es fa present, però com en els relats de la resurrecció sembla voler passar de llarg, també els deixebles el prenen per una fantasma i es torben, i encara quan se’ls fa conèixer, dubten. Ho sabem per experiència a por i el dubte tot ho desfiguren. La por fa perdre el sentit de la realitat. L’esperança el fa retrobar.
D’altra banda que important és reconèixer! Ja en les tragèdies gregues hi havia el moment cabdal del reconeixement. Diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer... Pere unit a Jesús ho pot tot. Quan la por i el dubte fan debilitar els lligams tot s’enfonsa. Jesús no deixa d’estendre’ns la seva mà. Ho fa com diu el poeta mossèn Tort “darrera cada rostre pidolaire”, de nosaltres depèn que sapiguem encaixar aquesta mà estesa personalment i com a poble.
Comentarios
Publicar un comentario