La comunió, el fruit que romandrà

Homilia diumenge V de Pasqua (5/05/2012)

Cadascú a la vida tenim una missió: com a pares, com a mestres, com a responsables d’una comunitat, com a catequistes, com a treballadors, com a creatius… Tothom té dret a esperar de nosaltres que donem fruit. I de vegades hi ha persones que arriben a grans i se senten amb les mans buides, potser fins i tot se senten fracassades o decebudes d’elles mateixes perquè no han donat el fruit que d’altres –i ells mateixos- esperaven.

És veritat que de vegades som molt rigorosos amb nosaltres mateixos i, si hi pensem serenament, ens adonarem que Déu n’hi do del que hem fet.  Però també és veritat que tot sovint pequem d’omissió i mentre romanem en aquest món encara hi som a temps.

Jesús ens dóna el secret per donar fruit: romandre en ell. La persona que accepta  la seva condició humana, que viu a fons les seves conviccions, les seves creences, que ha cultivat la seva amistat amb Jesucrist, que treballa per a la comunió, és una persona fecunda.  

Nens i nenes de les nostres parròquies celebren aquests dies la seva primera comunió. En primer lloc hauríem de dir que la comunió no “es fa” sinó que es viu. Què vol dir viure en comunió?  Vol dir que participem d’allò que ens és comú. Hauria de preguntar-me: sóc persona que afavoreixo la comunió? Busco més aviat allò que ens uneix? Ser fer les paus? Ser perdonar i demanar perdó?  En un cant diem: “Vós sou la força que ens uneix Jesús ressuscitat”. És ben bé així: l’eucaristia conté tot el tresor espiritual de l’Església, que és el Crist mateix, la nostra Pasqua. (Catecisme de l’Església Catòlica, 1324). Entrem en comunió amb el Cos i amb la Sang de Jesús. Sant Ireneu deia: “la nostra manera de pensar concorda amb l’Eucaristia i l’Eucaristia, al seu torn confirma la nostra manera de pensar”.

Eucaristia vol dir també “acció de gràcies”. Una acció que s’adreça en primer lloc a Déu que ens ha creat. Una acció de gràcies que els nens i nenes han d’adreçar als seus pares per haver-los donat la vida, l’educació, per haver-los portat a batejar... I una acció de gràcies que els pares han de fer envers els seus fills, per ser qui són i com són. Quantes alegries que els fills proporcionen també als pares!

Per a moltes famílies, la preparació per a la primera comunió ha estat l’ocasió que han tingut per entrar en contacte amb la parròquia. Desitgem que s’hi trobin com a casa. De fet de l’església n’hauríem de dir “la casa de l’església”, perquè és la casa de tots els batejats. Per a alguns la catequista ha estat una ocasió de conèixer més de prop l’Església. Els mossens, els catequistes i tota la comunitat desitjaríem que no tot s’acabés amb la primera comunió. Que hi hagués continuïtat. Hem d’alimentar la nostra fe tota la vida. Però la saba de Déu continua actuant fins i tot encara que no en siguem conscients. Si romanem amb ell farem les obres que ell ha fet i en farem encara de més grans. És a dir, farem veritables miracles, coses dignes d’admiració.