L'amor font d'alegria

Diumenge VI de Pasqua

Hem escoltat, una vegada més, el manament nou: “estimeu-vos els uns els altres”.  Jesús ens ha explicat com és aquest amor. Ens ha dit que Ell ens estima com el Pare l’estima. I és que Jesús se sentia molt estimat per Déu, un amor ample i profund...  Ja de ben jovenet havia vist com Déu estima els éssers humans. Havia comprès que el Pare fa sortir el sol sobre justos i injustos i que fa ploure sobre bons i dolents. Havia experimentat aquest amor a través del seu pare en el món, de Josep el just, que l’havia protegit des d’infant, de la seva mare Maria (que vol dir l’estimada per Déu), l’havia sentit en aquell poblet de Natzaret a través dels seus parents, d’aquella resta d’Israel, d’aquells justos que el voltaven. Havia experimentat la Providència de Déu contemplant els lliris del camp, vestits amb més riquesa que Salomó i ens ocells del cel. Però sobretot en el Jordà, primer i en el Tabor després s’havien sentit aquelles paraules: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Quina força dóna sentir-se estimat!

I nosaltres, com l’experimentem l’amor de Déu? De moltes maneres: per mitjà dels pares, dels avis, dels mestres que hem tingut, a través de la seva Providència que no ens deixa, mitjançant els companys de camí... Quan al capvespre revisem la jornada viscuda, ens adonem quants signes quotidians hem tingut d’aquest amor: un somriure, una paraula amable, un signe que hem apreciat en la naturalesa, un tema que ens feia patir i que s’ha resolt providencialment... Viure i mantenir-se immergits en aquest amor és font d’alegria inestroncable. Però cal fer experiència d’aquest amor. En els moments més difícils, en les hores de foscor i de tribulació, Déu continua estimant-nos. Hi ha persones en el món que no se senten prou estimades, potser fins i tot al voltant nostre. La nostra missió és fer-los arribar d’alguna manera aquest amor. Aquesta és la nostra missió: “ningú no té un amor més gran que donar la vida pels seus amics”.

Perquè ens estima Jesús ens ha anomenat “amics”. En l’amistat no hi ha jerarquies. El fet de viure en l’amistat ens posa a tots en un mateix pla.  Als Fets dels Apòstols hem escoltat les paraules de Pere a Corneli: “Posa’t dret, que jo sóc home igual que tu”.

La veterana cantant Montserrat Caballé, que cantarà en la cloenda de l’Atri dels Gentils divendres vinent, a la Sagrada Família, ha explicat a Catalunya Cristiana, la seva condició de creient explica fins i tot que en una ocasió va entrar en una església ortodoxa. Resava però al mateix temps sentia com si l’hagués de demanar disculpes a la Mare de Déu perquè no era un temple catòlic. Per primera vegada vaig sentir una veu que deia: “Totes són casa meva”. Va quedar petrificada. No estava sola. Maria li parlava de molt endins.

El diàleg de creients i no creients que viurem aquesta setmana a l’Atri, no és purament un diàleg intel·lectual, passa en el fons per l’amistat que és el tresor més gran.